Un poema amorós

Una de les preguntes més interessants que ens planteja l'afer Santiago Vidal és aquesta: ¿Quan deixa d'exercir un jutge? I més: ¿Ho és les vint-i-quatre hores, com un capellà? ¿Ha de fer com un metge, la responsabilitat ètica del qual no s'acaba en un dispensari sinó que s'estén arreu, sempre que la seva intervenció sigui necessària? ¿I un militar? ¿Se n'és sempre, de militar, fins i tot fora de l'horari de comandament? ¿Ha de ser castigat un jutge que esmerci el seu temps lliure a proposar alternatives jurídiques que van en contra del sistema judicial que defensa en el temps que dedica a la seva professió? ¿I si un capellà, en el seu temps lliure, escrivís un llibre a favor de l'ateisme? ¿I si un general digués que s'ha de bombardejar una determinada ciutat, en contra de l'acatament de l'ordenament constitucional? En el cas del sacerdot, es deu a les promeses d'uns vots que impliquen la subjecció permanent a un estat. En el cas del militar, encara que l'anunci bèl·lic sigui fet mentre juga a golf, el fet que en tornar a la caserna pugui decidir que aquella seva proposta demencial serà executada, aquest fet implica la necessitat d'una sanció. Parlem, en un cas, de les implicacions perennes que marquen del tot una existència o, en el segon cas, de la hipòtesi factible en algú que no deixa d'exercir l'ofici encara que s'hagi tret la casaca.

¿I un jutge? És un funcionari que, mentre treballa, ha de fer complir la llei. I cobra per això. Quan abandona l'estrada, quan es desfà de l'uniforme, deixa d'exercir la responsabilitat d'impartir justícia a partir de la legalitat. No és exigible que signi una interlocutòria des de casa, perquè aleshores ja no és jutge sinó ciutadà, amb drets i amb llibertat d'expressió. I, quan li vagui, pot redactar les bases d'un concurs de sardanes, les normes d'un joc de taula o una constitució, si és que li fa gràcia. O un poema amorós amb cesura (que no censura) a la sisena.