Dia de l'home
Com que d'antuvi sé que se'm titllarà de misogin, això, en el millor dels casos, m'agradaria aclarir que, la intencionalitat d'aquestes lletres, només la mou la voluntat de fer néixer un polsim d'autocrítica al feminisme actual farcit de postulats decimonònics: puix és dona, que parli, que mani o que tingui raó.
Sóc el primer a considerar que una dona concreta està perfectament capacitada per fer el mateix treball que pot fer un home: des de ser mecànic a president del govern. Que té el mateix dret que qualsevol home a cobrar el mateix sou i a tenir qualsevol dels drets que s'han d'aplicar a tot membre de la raça humana. Però això va lligat a tot un seguit de deures i de capacitats que s'haurien d'exigir d'igual manera a tots els homes i a totes les dones. El sol fet de ser dona no és garantia de res. El fet de ser home, tampoc. Aleshores, el que cal, en aquests moments de la història, és començar a mirar altres virtuts exigibles o defectes denunciables, independentment del sexe.
Davant tant de nerviosisme activista, jo reclamo, humilment, el dia de l'home. Si cal la igualtat total, ens fa falta aquest dia. O és que potser no hi ha homes subjugats a algunes dones? A risc que em diguin que faig servir tòpics, cal exposar un seguit de casos certs, documentats i malauradament abundants: dones manipuladores, dones que engalipen homes a través del sexe i els deixen pelats com a rates o els fan servir per a propòsits concrets, dones que impedeixen amb males maneres que els fills puguin veure llurs pares i, fins i tot, dones assídues a locals de màgia i santería que reclamen tota mena d'eixarms i sortilegis per sotmetre homes o fer-los tornar impotents. I aquest darrer exemple, que podria semblar estrafolari, us puc ben jurar, perquè conec personalment la temàtica i la circumstància, que no és pas un cas aïllat.
La veritable revolució mundial mai no esmentada és la que va fer l'home per alliberar-se del jou del matriarcat, una societat que no era precisament un bé de Déu de virtuts i sensibilitat, com algunes idealitzen. És un període històric llarg, fosc i diferenciat segons les zones geogràfiques, però cap historiador no gosa mai entrar-hi de ple, no fos cas que caigués en l'ostracisme social del feminisme que mana més del que s'exclama pels mitjans de comunicació.
No vull que ningú em malinterpreti. Deixem de banda la violència de gènere, que considero un estrall de la societat moderna i que té causes singulars segons la conjuntura. Estic parlant d'una altra cosa.
En el dia de l'home, quan vegem una tertúlia amb moltes dones, o programes a l'estil d'Amb ulls de dona, reclamarem la presència d'homes. És el que passa actualment: si en una tertúlia televisiva hi ha cinc homes i una sola dona, tot i que la bona senyora no vingui a dir res, immediatament la xarxa s'omple de gent exclamant-se contra aquesta presumpta injustícia. Cal posar-hi dones, encara que siguin totxes.
Demanarem també paritat de sous. Per què no es parla mai de les dones que cobren més que molts homes? Hi són, i ja no pas una minoria. És hora que les dones, tot i mantenir a ultrança tots els
guanys socials que han aconseguit, com és lògic, abandonin els arguments feministes que han acabat sent una paròdia. El feminisme avui dia s'ha convertit llastimosament en una mena d'odi a qualsevol element iconogràfic masculí.
Jo no vull votar la llista d'un partit de 20 homes i 20 dones. Vull que aquelles 40 persones siguin les millors i les més ben preparades per dur el meu país endavant, sense que m'importi el sexe, la raça, la religió o els seus gustos sexuals. Tant costa d'entendre això? Ara, pacientment, esperaré la crucifixió de les lectores que hauran entès la meva argumentació de la manera que més els hagi abellit.
