Crònica d'un món perdut

El segle passat va ser el de la popularització de les màquines. Màquines aplicades a la vida de la gent del carrer. Màquines a peu pla. La màquina d'escriure, la màquina de cosir, la màquina de segar, la màquina de batre, la màquina de rentar, la màquina de fer botifarres, la maquineta d'afaitar, la maquineta de fer punta al llapis... I jo recordo, a Adri, com els parroquians de Can Joan venien amb la màquina, i la màquina era la bicicleta. I l'encenedor era també la màquina.

Quan les màquines es van anar imposant, també la llengua es va mecanitzar, com heu vist. Cada màquina era la màquina de... Fins que algunes màquines prengueren nom. L'encenedor, l'afaitadora, la segadora, la cossetxadora... Sí, he dit cossetxadora expressament, perquè quan va aparèixer aquesta màquina estàvem en ple franquisme i el català es batia en retirada a tot arreu. De la màquina de segar i batre, la recol·lectora, en deien cossetxadora. Allò sí que era un bon invent! Després de milers d'anys de segar a mà, fer les garbes, fer els cavallons, traginar les garbes a l'era, batre amb els cavalls, separar el gra de la palla, ensacar el gra i fer els pallers a cops de forca, una recol·lectora entrava al camp daurat de cereal madur i en sortia amb les saques plenes de gra i les bales de palla dormint al rostoll. Com un miracle.

Que per què us parlo ara de les màquines? Estic llegint el darrer premi Prudenci Bertrana, El dia que vaig fer vuit anys, d'Antoni Pladevall, presentat fa unes setmanes a la Casa de Cultura de la mà de Rafel Nadal. Una crònica minuciosa, pulcra, estilitzada, precisa dels records que l'autor serva de la seva infància, de finals dels seixanta, en una masia osonenca. Una infància que li permet recrear una societat rural, aferrada al terròs, discreta, sovint gasiva, penjada de la tradició popular, dels costums ancestrals, salvadora dels mots, dels girs de la llengua, de les expressions més genuïnes, del nom de cada cosa. El llibre és d'agrair. No dic que sigui una obra mestra, sublim, perquè no pretén pas ser-ho. Pladevall torna a retre homenatge a la gent senzilla que ens salvà de la misèria absoluta de la postguerra, posant la mica de pa necessari a l'abast de la població captiva del franquisme.

Recorda l'entrada de les màquines modernes en aquell món de l'arada romana. Tot comença amb una bàscula. Però acaba assegut al volant d'un tractor.

Parlant de màquines, quan descriu la primera cossetxadora, ves per on, la memòria li falla. El que descriu és, crec entendre, una màquina de batre –que devia ser de la casa Batlle. Però com que no ens parla del coll de girafa d'aquells monstres, que abocava la palla al cim de paller en construcció, em quedo amb el dubte.