Usurpacions europees
En ple col·lapse dels règims comunistes a l'Europa de l'Est a principis dels noranta l'historiador marxista Eric Hobsbawm va publicar la seva cèlebre història del segle XX, L'Era dels extrems, en la qual, a contracorrent dels esdeveniments, feia una encesa defensa dels resultats de la revolució russa d'octubre de 1917. Per Hobsbawm, una de les principals ironies del segle que s'escolava consistia en el fet que el comunisme havia salvat el capitalisme dues vegades: primer amb les armes de l'Exèrcit Roig contra els deliris de Hitler i, segon, durant la guerra freda, com a incentiu de contenció de les elits econòmiques de l'Europa occidental que s'havien vist obligades a promoure l'estat del benestar per impedir que un tumult social acabés enderrocant el sistema.
Han hagut de passar una mica menys de dues dècades perquè es constatés que en absència d'un model antagonista en l'ordre socioeconòmic com el que representava la Unió Soviètica les classes dominants a Occident han campat sense fre en una orgia que ha estat a la vegada causant de la llarga crisi que arrenca el 2007 i factor d'aprofundiment en la mateixa. Les suposades estructures democràtiques europees a tots nivells (local, estatal, supraestatal) no han impedit la parasitació de les administracions pel gran capital a través d'un estament polític servil i còmplice amb el saqueig dels recursos públics que ha contribuït a disparar les desigualtats. El capítol del rescat bancari desenvolupat els darrers anys ha estat emblemàtic en aquest sentit: els oligopolis financers es dedicaven a alimentar una bombolla de crèdit basada en productes tòxics i després bona part d'ells van haver de ser rescatats pels poders públics mitjançant injeccions de milers de milions d'euros obtingudes amb l'esquarterament dels serveis públics i amb l'increment de la pressió fiscal sobre les rendes del treball (les rendes de capital sempre han estat subjectes a pressió inferior i bona part d'elles aconseguien evadir-se en paradisos fiscals). No prou satisfets amb aquest estat de coses, amb els diners canalitzats dels contribuents a la banca per l'estament polític el sector financer, inclosos els dirigents d'entitats rescatades, van continuar insistint en l'espiral especulativa i van apostar contra els bons que els estats havien emès precisament per rescatar-los tot obtenint encara una alta rendibilitat de la seva usurpació.
Durant les negociacions del govern grec presidit per Alexis Tsipras amb les autoritats europees va planar entre els creditors el temor que es plantegés una quitança davant la incapacitat grega de complir amb els seus compromisos financers. Però pocs vaticinis apocalíptics ha generat el no-retorn de gairebé 37.000 milions d'euros dels 100.000 milions d'euros que es van transferir per rescatar les entitats financeres espanyoles. No hi ha hagut cap commoció perquè les entitats no han assumit els seus deutes però el govern espanyol sí que respon de l'ensulsiada davant el fons europeu (MEDE) i davant els creditors amb els diners dels contribuents. Altrament dit, el poder polític espanyol ha acceptat sense rondinar que el gran capital hagi evaporat gairebé l'equivalent a una quarta part del producte interior brut català mentre ell imposa sacrificis draconians a les classes populars.
I les institucions europees, tampoc no denuncien que els objectius de reducció de dèficit i de deute no s'acompleixin perquè alguns estats com Espanya han renunciat a recuperar els diners prestats a la banca? Segurament ha estat la mateixa Unió que ha potenciat aquest espoli amb un president de la Comissió al capdavant, Jean-Claude Juncker, que ara ofereix inversió i moderació en les retallades però que havia estat el principal paladí de l'austeritat com a president de l'Eurogrup a més de primer ministre de Luxemburg, un dels principals paradisos fiscals europeus. El sistema potser s'està desballestant però de vegades sembla que triga massa.