Intocable
El cas Vidal ens enfronta a un debat que és de fons: fins a quin punt un ciutadà d'un estat pot, emparant-se en la llibertat d'expressió, posar en dubte l'existència d'aquest mateix estat
Sobre el cas del jutge Vidal ja s'han escrit moltes coses. La veritat és que hem pogut llegir opinions per a tots els gustos. Hi ha qui li dóna suport; hi ha qui escapa del tema, per por d'enganxar-s'hi els dits; hi ha qui aprofita per fer llenya de l'arbre caigut; hi ha qui vol capitalitzar políticament la seva sanció; hi ha qui també no se'n sap avenir de l'escàndol que suposa que algú no pugui fer valer el seu dret a la llibertat d'expressió.
Un jutge és un funcionari de l'Estat. Com a tal, potser és comprensible que se li exigeixi una certa fidelitat a les idees fonamentals d'aquest Estat, com ara ho és la salvaguarda de la seva integritat territorial. Dins el cabàs d'idees polítiques que qualsevol persona pot remenar, hi trobarà des del totalitarisme fins a l'escrúpol democràtic més refinat i liberal, encara que tot això no té perquè posar en dubte l'existència del marc territorial. Tot és opinable, doncs, menys Espanya com a unitat indissoluble. Hom pot tenir idees extremades en un o altre sentit, però mai idees que vagin més enllà d'unes veritats indubtables. I això és vertaderament preocupant: o potser no…
El cas Vidal ens enfronta a un debat que és de fons, i que ens porta a demanar-nos fins a quin punt un ciutadà d'un estat pot, emparant-se en la llibertat d'expressió, posar en dubte l'existència d'aquest mateix estat. Un feixista i un demòcrata poden dissentir, fins i tot amb les armes, però en cap cas posaran en dubte l'existència del marc territorial dins el qual es disputen el poder. Hi ha coses intocables.
El jutge Vidal hauria pogut sospitar que la cosa aniria així, doncs, i reflexionar si valia la pena posar en perill la seva passió -perquè és un home que estima la seva feina- per una causa tan espúria com ho és la publicació d'un simple treball 'acadèmic', que mostra certament que sap de tècnica jurídica i que pot fer aportacions valuoses, encara que és ben probable que si acabem tenint un text constitucional aquest s'acabi assemblant més aviat poc –gens– al paper que Vidal s'ha atrevit a mostrar.
Una constitució es redacta en una comissió on hi intervenen tots els partits interessats en fer una determinada transició política. En el nostre cas, és d'esperar que la comissió constitucional estigui formada per gent de tot l'espectre ideològic –encara que segurament els partits contraris a l'existència d'una Catalunya independent no hi podran o voldran formar-ne part–. Aquests partits iniciaran la seva feina des d'un mínim comú denominador –l'existència d'un nou estat–, i treballaran per construir unes institucions que responguin a totes les sensibilitats ideològiques. Una simple persona és incapaç de fer tot això, per raons no només intel·lectuals sinó perquè no pot preveure l'equilibri entre tensions antagòniques que s'acaben resolent –després de mesos de debats– en qualsevol constitució, quan aquesta sorgeix d'un pacte entre forces antagòniques (cosa ideal si volem que el text perduri). Una constitució és una síntesi que no pot fer un home sol.
A Espanya hi ha molts jutges que s'han destacat políticament. Des d'un president del TC amb carnet del PP fins a d'altres magistrats, que han fet manifestacions públiques a favor o en contra de l'avortament, la reforma laboral o d'una reforma de tot el sistema de justícia. Però en cap cas això posa en dubte l'existència d'Espanya. Em demano si, en arribar a gaudir d'un estat independent, serem capaços de tolerar –sigui dins el sistema judicial, o dins el Parlament, o dins la Comissió Constitucional– persones que posin en dubte l'existència d'aquestes mateixes institucions.
