Desigualtats

Ha arribat un altre 8 de març i, a part d'algunes brometes masculines de sempre, han tornat els comentaris sobre el fet que estaria bé no haver-lo de continua commemorant perquè això representaria que la igualtat entre homes i dones estaria plenament assolida. Comentaris de dones que així semblen justificar-se afegint-hi que, de moment, s'ha de continuar fent el 8 de març. No caldria dir que si hi ha alguna cosa mitjanament assolida és al món occidental, però, vaja, no es pot dir que en ell mateix no hi ha feina per fer, si fins i tot les actrius de Hollywood (el discurs de Patricia Arquette quan va recollir el seu Oscar per Boyhood) fan present que encara no hi ha cap mena d'igualtat de salaris i de drets. La desigualtat persevera i estic d'acord amb aquells que diuen que no són feministes perquè, de fet, són igualitaristes. Tanmateix, com que sóc igualitarista, continuo essent feminista, aquesta cosa tan mal considerada. Considero que el feminisme no pot ignorar que la lluita a favor dels drets de les dones també ha de formar part (o s'hi ha d'integrar) d'aquella que ha de treballar en contra de tota mena de desigualtats, discriminacions i exclusions. Però no pot ignorar-se un llegat que recorda que sobretot les dones han lluitat (i han aconseguit alguna cosa) pels drets de les dones. Allò que a mi m'estranya és que encara n'hi hagi tants que, lluitant suposadament contra altres desigualtats, no hagin fet seves les reivindicacions feministes. I que fins se'n riuen com si fossin les aspiracions de quatre burgeses ressentides amb ganes de manar. S'hi hauria de pensar, en el fet que el feminisme sempre hagi tingut tanta mala fama. D'altra banda, encara que s'aconseguís una hipotètica igualtat plena, per què no recordar totes aquelles dones que, com ara les treballadores del tèxtil que van manifestar-se el 8 de març de 1857 per unes millores de les seves condicions, han lluitat pels drets de les dones? No sé per què ens hauríem de justificar.