Tres anys...

Fa tres anys l'ANC va tenir la intuïció o l'habilitat de detectar i donar resposta a un neguit que s'estenia per la societat catalana. Va omplir un buit que els partits tradicionals no havien estat capaços d'ocupar. Tres impressionants mobilitzacions al carrer es van convertir en la prova fefaent de fins a quin punt l'Assemblea havia encertat el diagnòstic. Els partits no van trigar a reaccionar i el procés es va posar en marxa. Semblava que entre política i societat civil s'establia una connexió real i productiva.

Tres anys després el pronòstic continua sent exactament el mateix, però els entrebancs se succeeixen amb precisió implacable. Un dels més inesperats, el cràter gegantí provocat per l'explosió del cas Pujol. Per si no n'hi havia prou, el tercer aniversari de l'ANC coincideix amb una mena de trista teràpia de grup al Parlament en què, un rere l'altre, han desfilat els Pujol –inclòs el tiet Francesc i els esperits de l'avi Florenci i el cosí Figa–. Una mena de serial increïble que acabava dilluns a Miami. Calia realment convocar tot l'arbre genealògic? Ha aportat alguna cosa? El que segur que no calia és l'autogol que s'han marcat bona part dels grups de l'oposició retratats amb preguntes a cop de titular de diari; ni el paper d'estrassa que ha decidit jugar-hi CiU; ni, per descomptat, convertir-ho tot plegat en un lamentable espectacle. Quina oportunitat perduda per fer les coses ben fetes...

Tres anys després del naixement de l'ANC, els partits segueixen sense saber cap on tirar. CiU continua preguntant-se si li escau l'etiqueta d'independentista i ERC insisteix a jugar a la brega entre partits quan al carrer li reclamen una posició de país. ICV s'ha despenjat definitivament del procés i al PSC fa temps que ni se l'espera, mentre les CUP intenten aguantar el tipus enmig del desconcert general.

I tot plegat en tres anys...