El desgavell
Els anys d'eleccions són propicis a canvis de darrera hora trufats de promeses electorals: baixada d'impostos, xecs nadó i ajudes familiars, propòsits d'esmena, millores en infraestructures i prestacions socials... També és el moment de refermar els lideratges i de tancar files entorn de les decisions de les direccions dels partits. I aquest 2015 és any d'eleccions: Andalusia, 22 de març; municipals i autonòmiques, 24 de maig; decisives a Catalunya, 27 de setembre; legislatives espanyoles, a finals d'any. I, és clar, ja s'ha iniciat la tómbola de les promeses i les bones intencions.
Tanmateix, aquest cop la reafirmació dels lideratges i del tancament de files no sembla que s'estigui produint. Més aviat tot el contrari. Hi ha nervis, urgències i precipitació. Els lideratges fan aigües en tots els partits tradicionals i la reafirmació partidista ha provocat excisions i contestació a les decisions de les cúpules dirigents. Només cal veure el que ha succeït amb el nomenament dels candidats a l'alcaldia i a la presidència de la ciutat i la comunitat de Madrid –peça clau en l'imaginari del nacionalisme espanyol–, on el PP i el PSOE han descavalcat els candidats in pectore –Ignacio González, actual president de la Comunitat– o escollits en primàries –Tomàs Gómez– per substituir-los per altres que ofereixen més possibilitats electorals. Al mateix temps, IU es trencava després de la tocata i fuga de Tània Sánchez, la candidata a l'alcaldia sorgida de les primàries. Tampoc a Catalunya Artur Mas ha pogut consolidar el lideratge del procés català mitjançant una llista única. Paral·lelament, l'aparició de noves formacions polítiques i la consolidació d'altres de fins ara minoritàries modifica–si més no a les enquestes– l'escenari polític amb uns tocs de populisme que no auguren precisament una estabilitat parlamentària després de les eleccions.
Nervis i angoixes en els partits majoritaris, que veuen amenaçada la seva hegemonia –el bipartidisme– per nouvinguts sense cap pedigrí oficial. I què esperaven, doncs, després d'una crisi i d'una corrupció sistemàtica –amb més que indicis mafiosos– que han disparat les desigualtats entre els que ho tenen tot i els que només tenen la força dels seus braços per tirar endavant en uns moments en què l'atur i la pèrdua de poder adquisitiu colpegen durament les classes mitjanes i populars i la petita i la mitjana empresa? Aquest cop no serveixen de res les promeses i la ciutadania sembla disposada a apostar per un canvi que desballestarà el sistema polític sorgit de la Transició. Un sistema en què ja no és possible vendre esperança o terceres vies per molt que estiguin prenyades de bones intencions. I és que la ciutadania ja no es refia d'uns partits polítics que s'han mantingut d'esquena a les conseqüències socials de la crisi i a les responsabilitats d'aquells que s'han beneficiat de manera il·lícita per millorar el seu patrimoni i el seu capital –sovint en comptes corrents a l'estranger.
De poc serveixen, doncs, els cants de sirena afirmant que la crisi s'ha acabat –beneits indicadors macroeconòmics– perquè la percepció de la gent és tota una altra, només cal passar per les urgències hospitalàries, pels centres d'atenció de Càritas i altres ONG humanitàries, resseguir en els mitjans de comunicació els desnonaments, el nombre d'aturats i les famílies que s'han quedat sense habitatge i sense prestacions socials... En definitiva, el desgavell polític al qual estem assistint té aires de final d'etapa, de Titanic amb enormes vies d'aigua. I alhora d'il·lusió confiant que tot es pot canviar amb la voluntat decidida dels ciutadans d'arraconar en les golfes de la història l'actual sistema de partits polítics i de democràcia representativa, però tan poc participativa i respectuosa amb el dret a decidir.
