Prioritzar les necessitats educatives
Oferir una resposta eficient a la diversitat de l'alumnat i molt especialment a la derivada de necessitats educatives específiques o especials, és una prioritat de tot sistema educatiu. Una educació inclusiva, a diferència d'una de només integradora, és la que assumeix canviar i modificar el que sigui necessari (currículum, organització, docència...) per donar una resposta educativa ajustada a les necessitats de qualsevol alumne. És a dir, una escola on tothom hi cap i on cada infant o jove ha de ser, no només acollit, sinó atès de forma que pugui assolir les seves màximes cotes d'aprenentatge. Una altra prioritat de la política educativa és ocupar-se de forma preferent d'aquell tipus d'alumnat amb més necessitats socials. Per tant, aquells centres que acullin les poblacions més desafavorides socialment, culturalment i econòmicament han de ser objecte de prioritat absoluta per part d'una administració educativa que cerqui l'equitat, juntament amb la qualitat, com un horitzó irrenunciable.
Malgrat que una temàtica i l'altra requereixen elements diferencials, totes dues, al nostre entendre, poden abordar-se amb un seguit de canvis que tenen en comú repensar tant la política d'assignació docent als centres com la mateixa organització curricular i metodològica. En primer lloc, caldria disposar d'aquells equips docents amb capacitat de lideratge, innovació, experiència suficient i altes dosis de motivació, als quals s'encarregués l'assumpció dels projectes de centre en aquelles escoles o instituts que han d'atendre la població amb més dificultats. Els millors i més motivats docents i equips directius haurien de ser destinats als centres amb més dificultats. Això hauria d'anar acompanyat dels incentius necessaris que premiessin aquesta disposició i aquest esforç afegit que se'ls demanaria. Incentius de caràcter econòmic o de carrera docent. En segon lloc, aquells centres, públics i concertats, que voluntàriament volguessin acollir alumnat amb necessitats educatives (amb diversitat funcional o d'origen socioeconòmic) haurien de poder rebre, de l'administració, ajudes suficients que compensessin aquest esforç d'inclusió amb benefici d'una major equitat del sistema educatiu i, per extensió, del sistema social.
Aquestes mesures serien possibles a partir d'un gran pacte per l'educació on no es prioritzessin interessos corporativistes o de política de curta volada i, en canvi, s'acordés flexibilitzar el sistema dotant els centres i els equips docents d'una autèntica autonomia organitzativa, curricular, pedagògica i, fins a cert punt, també econòmica. Evidentment, amb el consegüent sistema de rendició de comptes transparent i eficaç. Sense llibertat curricular amb potestat per canviar les rigideses normatives d'horaris, cursos, especialitats i altres exigències que condicionen els espais i temps escolars, els centres no podran ser capaços d'oferir projectes veritablement innovadors i amb respostes educatives més personalitzades davant les necessitats de cada alumne. En conseqüència, ens cal una administració menys intervencionista i dotar de més recursos econòmics, tècnics, humans i formatius el sistema educatiu. Per això caldrà un ampli pacte polític i social que situï l'educació com l'element prioritari en el nou estat.
