Gabilondo, Ángel
La flaire de por de Podemos i l'allunyament de la possibilitat de posar el programa en funcionament són massa evidents
Dels dos Gabilondos, sempre m'havia escoltat Iñaki. Periodista radiofònic de veu profunda, el recordo sobretot dels seus dies a la SER. Particularment el seu to greu el dia de l'atemptat d'Atocha i la seva contenció a l'hora de donar pas al comunicat de l'esquerra abertzale negant l'autoria dels fets. També tinc molt present el seu posat disconforme, ideològic i discursiu, el seu raonament fonamentat, profund i batallador. Deu ser que m'agradava, vaja.
Del seu germà, com qui diu, pràcticament no en coneixia ni la seva existència fins que va arribar al govern de l'Estat. Tot just la imatge d'un professor de metafísica amb responsabilitats en el món universitari. De veu pausada, tirant a gris i amb ulleres de cul d'ampolla pròpies d'algú que ha passat anys barallant-se amb llibres i apunts. En definitiva, l'antiimatge proposada pels spin-doctors habituals. Ara bé, després vindria el pas per la política. Dels seus dos anys com a ministre de Cultura, a les acaballes d'un govern en caiguda lliure, només en podria ressaltar el seu tarannà. Massa allunyat del perfil combatiu habitual, feia tota la fila de ser un passavolant. Ara bé, es tractava de Cultura, un ministeri amb poques pretensions. I, és clar, parlem de la cultura de l'època socialista, en un moment de crisi fiscal lacerant, que no necessitava l'adoctrinament ni la reconversió dels infidels.
La sorpresa arribaria ara fa unes setmanes quan l'independent Gabilondo, Ángel, es posava novament a disposició del partit per ser cap de cartell a la Comunitat de Madrid. Sorpresa. Tot just uns dies després de la defenestració del candidat natural al qual les baixes expectatives de vot ja havien condemnat. Trista ironia, doncs, la de ser escollit el filòsof de la renovació venint de la tan pragmàtica acceptació que el seu perfil és el que millor assegura la part més gran de cadires dels seus militants.
Tanmateix, cal reconèixer que Gabilondo, Ángel, sí aporta saba nova a la política espanyola. Un metafísic per a president de la Comunitat de Madrid! En temps de professionals del socialisme polític de la talla d'una Carme Chacón, o d'una Susana Díaz campiona del peronisme andalús, Gabilondo, Ángel, representa un alè d'esperança. I és que penses que potser sí que encara hi ha lloc per a un nou Tierno Galván a Madrid; per a una capital del Reino des d'on Azaña, allà pels temps de la República, escrivia obres de teatre mentre feia de cap de govern. I és que més aviat trobem les cròniques de perplexitat i desamor dels acadèmics que han fet el pas a la política. Dues descansen sobre la taula: la del politòleg canadenc Michael Ignatieff i la de l'igualment ministre de Cultura socialista, César Antonio Molina.
dimarts passat, en la línia de la renovació anunciada, apareixia en premsa el nou programa econòmic socialista. La flaire de por de Podemos i l'allunyament de la possibilitat de posar el programa en funcionament són massa evidents. Nou impost sobre la propietat, mesures contra l'enginyeria fiscal de les grans corporacions, rebaixa de l'IVA per als productes culturals i de primera necessitat, revolució en el sistema de retribució dels directius i entrada dels treballadors en els consells d'administració de les empreses. Aclucada d'ull als desanimats sindicats i via de representació dels treballadors a l'alemanya, tot en un. Massa maco per pensar que pugui ser possible.
La caiguda del socialisme espanyol serà històrica però potser haurà servit per fer realitat la sentència d'un Churchill que ara torna a ser moda: mai desaprofitis l'oportunitat que et brinda una bona crisi.
