85 anys de Corredor-Matheos

Als anys setanta, per les sales d'art del carrer Consell de Cent de Barcelona (la Gaspar, l'Adrià, la René Metras i la Dau al Set, entre les més conegudes, totes ja desaparegudes, seguint la tònica tan antieuropea de la nostra cultura), em trobava sovint un senyor menudet d'estatura, diligent en els contactes i, sobretot, atent a les peces –quadres pictòrics o escultures– que s'exhibien, normalment d'artistes ja reconeguts o que no trigarien gaire a ser-ho. Alguna vegada ens havíem quedat mirant-nos, però ell no sabia qui era jo (ni falta que li feia) i jo sabia, però, que algun dia algú me'l presentaria o que jo mateix m'avançaria a presentar-me, com feia sovint –i malgrat una reserva inicial– amb la insultant joventut dels meus vint-i-pocs anys. El cas és que, de tant veure'ns a les sales artístiques, normalment el dia de la inauguració de les exposicions, vam acabar per saludar-nos i llavors vaig saber que es tractava de José Corredor-Matheos, a qui jo llegia sobretot a Destino, que ja s'havia fet un nom en el món, sobretot, de la crítica, la història de l'art i les biografies d'artistes, així com en el del disseny, de l'arquitectura, de la ceràmica i de les joguines populars, però també en el món del teatre (que va conrear als anys cinquanta, amb el grup d'Àngel Carmona i José M. Rodríguez Méndez, La Pipironda) i, progressivament, en el camp de la poesia, reunida fa poc en una rajola poètica completa de més de cinc-centes pàgines, anomenada Desolación y vuelo. Poesía reunida (1951-2011), publicada aquest darrer any per Tusquets Editores, que l'octubre d'aquest mateix any li editarà les seves Memòries. I és que, havent arribat als vuitanta-cinc, que va ajustar a mitjan any passat, i havent tingut una vida tan completa en tots els aspectes (en la seva joventut dels anys quaranta va ser atleta i corredor de fons, molt apropiat pel seu cognom patern, pels voltants de l'estadi de Montjuïc, prop de les barraques dels que venien de fora), aquestes seves Memòries han de ser, segur, un compendi de plenitud humana, formada per tot el que ha de ser una vida, que en el seu cas ve alimentada, espiritualment, per una llarga vivència de la mística oriental, sobretot el budisme zen i el tao.

Amb els anys, aquest manxec d'Alcázar de San Juan, on va néixer el 1929 (a qui el poeta Foix anomenava “el català de la Manxa”), aquest treballador intel·lectual de gran dimensió, trobo que ha anat adoptant una fesomia facial i un posat corporal de serenitat contemplativa, que l'acosta als signes físics budistes. Avui, i de fa anys, en què gairebé tothom va tan esgalabrat, és una benedicció del cel trobar-se amb Pepe Corredor-Matheos, sigui pel carrer, novament en una sala d'art (la darrera vegada, a l'Espai Volart, en l'exposició de Comadira) o bé al seu Xangri-La d'estudi.

Allí, enmig d'una biblioteca fastuosa que conté correspondències literàries i artístiques amb els grans del segle XX, Corredor desplega el seu pessimisme, compensat per una fe infinita en les capacitats humanes de saviesa i bondat, no sense deixar de consignar que “l'apocalipsi serà informàtic” (o no serà, hi afegim els dos, per parodiar Torres i Bages).

Entre les afinitats que em lliguen a Corredor (la seva implicació amb la cultura literària i artística catalana, traduint i antologitzant els nostres poetes o biografiant Subirachs, Gudiol, Rebull, Tàpies, Guinovart, Romà Vallès o Miró i Llorens Artigas), n'hi ha una, d'afinitat, la geogràfica de la meva ciutat, Vilanova, on va estudiar i viure, d'infant (el seu pare era ferroviari), els anys fatídics de la guerra i la primera postguerra. Uns temps en què vaig descobrir el mar sempre recomençat, talment l'oreig del mar de vinyes de la seva Castella natal.