Pimentel

Veure un exministre fent anuncis resulta impactant. Amb tots els respectes, no sembla la sortida professional que s'espera d'una persona que ha ocupat una de les màximes responsabilitats d'un país. A més, tenint en compte el dramàtic desprestigi que pateix la política, no es pot negar que es tracta d'una aposta sorprenent. Doncs això és el que ha fet una empresa d'origen suec –especialitzada a convertir en una gimcana el fet de moblar una habitació– amb el fitxatge de l'exministre de Treball Manuel Pimentel.

El que va singularitzar el recorregut de Pimentel pel primer gabinet Aznar no va ser que fos el ministre més jove, ni la tensió que aviat va sorgir amb l'ala dura del gabinet, sinó la forma com va plegar, pocs dies després que es descobrís que s'havien atorgat subvencions de l'Inem a l'empresa de l'esposa d'un alt càrrec del ministeri. Sense parlar-ne amb Aznar, Pimentel va convocar la premsa i els va explicar que no en sabia res, de tot allò, però que la persona afectada era no només un estret col·laborador sinó un amic i que per tant ell havia d'“assumir la responsabilitat”. Amb el temps, el cas es va acabar tancant amb un expedient per irregularitats.

Pimentel es va retirar a l'empresa privada. Ha aparegut a la premsa per la seva feina com a mitjancer en grans conflictes laborals i per alguns dels seus llibres. També quan es va descobrir que era el pare del fill d'Alícia Sánchez-Camacho. I recentment, en saber-se que Ciutadans el volia fitxar per a les andaluses.

Ara trobaran Pimentel al menjador de casa per explicar-los com un armari ben organitzat els pot canviar la vida. Quants exministres superarien el repte? A quin membre d'aquest selecte club dels ex –o de l'actual gabinet– li comprarien un armari? A quants d'ells una marca internacional els confiaria una campanya així?