Paradoxes

S'ha posat de moda una mena d'operació retòrica que consisteix a expressar una opinió crítica i contundent –normalment sobre un superior jeràrquic– que va seguida d'un curiós aclariment: “Consti que negaré sempre el que t'acabo de dir, en qualsevol lloc i circumstància i davant de qui sigui.” L'explosió de sinceritat va seguida d'una estratègia de defensa: t'ho dic a tu, però no ho faré mai públic. La lleialtat, en molts àmbits, depèn més de la plastilina de l'adulació que no pas del ciment ideològic. Deu ser per això que molts viuen en una pressió ambiental que s'allibera com pot a base d'opinions sotto voce –és a dir, abaixant la veu per donar, maliciosament, més èmfasi a la informació– però que mai desafia formalment el discurs dominant o la “veritat” oficial. L'àlbum és un caos i els continguts irreals, però s'ha de presentar ben enquadernat. A l'administració pública o a les empreses privades s'assumeix que la supervivència o la promoció laboral va associada a no voler ser impertinent emetent opinions a contracorrent. No és cap novetat. A La finestra discreta, el molt recomanable dietari d'Antoni Puigverd, l'escriptor evoca aquest fenomen en la figura de Filosè, un poeta de la cort de Dionís el Vell. El tirà de Siracusa es vantava de la seva pròpia genialitat com a poeta, però Filosè l'escoltava sense entusiasme i, forçat a donar la seva opinió, va gosar dir que els versos del dèspota li semblaven dolents. Dionís el va fer tancar a la presó. Quan en va sortir, el tirà el va tornar a sotmetre a un dels seus recitals per veure si Filosè s'havia redimit amb el càstig. Quan li va demanar, altra vegada, l'opinió, el coherent Filosè, en lloc d'emetre un judici, va ensenyar directament els canells i va dir “Torneu-me a la presó.” Puigverd titula aquesta entrada del dietari “La llibertat dels poetes”. Els poetes lliures són a la presó! A l'altra banda, si un es vol mantenir a l'escalf de les institucions dels nostres dies ha d'aprendre l'art de gestionar amb cautela la llibertat d'expressió.