Notes madrilenyes

Anar i tornar de Girona a Madrid en el TGV és cosa de bufar i fer ampolles. En el meu cas, anada, tres hores i mitja; tornada, quatre hores. Cert que de Barcelona a Madrid només vam parar a Saragossa. A la tornada, vam parar a Lleida i Tarragona. Val a dir que l'entrada a Catalunya ens el cantaven milions de fruiters arrenglerats a banda i banda, amb els brots primaverals i la florida evident.

Devien fer una bona oferta, aquesta gent de l'Skoda. Diria que més de la meitat dels taxis de Madrid són txecs. Les altres marques també hi són, però minoritàries. D'acord que Skoda és de la família Volkswagen, com la Seat, i que els alemanys poden pensar que tot queda a casa. Però ara que es parla tant del consum quilòmetre zero....

Entràvem al parc d'El Retiro. Al davant, una família amb mainada que també visita la capital. El nen –tres o quatre anys, diria– escup amb l'estil sofisticat dels grans jugadors de futbol. El pare li recrimina: “Niño, no se escupe en el suelo.” El nen no ho entén. “Entonces, ¿donde se escupe?”, pregunta. No sento la resposta.

Al cap d'un parell de dies, ens adonem que no hi ha immigrats al carrer. Bé, sí que n'hi ha, però només sud-americans. Al metro, a l'autobús, als carrers més populars, trobem cares reconegudes de races d'abans del descobriment. Homes, dones, nens. Molts nens. Però molt pocs negres –potser de la Guinea– i cap magrebí. Hauria de dir que cap magrebina, perquè els nord-africans són de mal conèixer, però les seves dones, amb el precepte o la moda del vel, el mocador o la burca, es veuen prou. Cap vel, cap mocador. És sorprenent. Segur que a Madrid apliquen alguna diligència per tal de desviar aquest moviment migratori, prou velada perquè se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Un vespre, anant a sopar a Casa Lucio, miracle!, una noia amb vel, una parella... Però no. Ella duu a la mà el pal de l'autofoto. Són turistes com, nosaltres, que hi van a sopar.

El divendres en canvi, prop de la Cibeles, veig una cua quilomètrica que ressegueix alguns carrers. Són molts milers. Penso: “Entrades per a Joan Baez? Entrades per a La Trinca? Reparteixen alguna cosa?” Ho pregunto a un ciutadà que fa cua pacientment. “¿Para qué es la cola?” Ell em mira sorprès de la meva ignorància. Però respon: “Pa' una iglesia.” Com que no canvio de cara, hi afegeix: “Para el Cristo.” I encara: “Pa' besarle los pies.” Li dono les gràcies per la informació. Em diuen que aquells milers de ciutadans besaran els peus de la imatge i demanaran tres favors. Sembla que se'ls en concedirà un. Cal tenir fe. Moros, no. Però de cristians, en tenen molts a Madrid.

Per cert, a Toledo m'havia quedat amb les ganes de retratar un anunci d'entrepanes. Madrid em torna l'ocasió.