El gessamí

No sé si el gessamí havia començat a brotar al jardí del museu d'El Bardo, a Tunis, però si avui fa una setmana hi havia alguns brots que començaven a despuntar, els van aixafar vilment. A dos dies de donar la benvinguda a la primavera, a mig març, una fuetada hivernal a traïció sembla que ha posat fi a la fràgil flor que és la democràcia tunisiana. El gessamí ha sigut el símbol de la revolució tunisiana,
exemple a seguir de totes les primaveres àrabs que van esclatar ara fa quatre anys. Durant aquest temps i abans d'arribar a les eleccions i a constituir el parlament, el país ha passat moments crítics amb atemptats i intents de desestabilitzar el projecte democràtic que la majoria impulsava. Per sort, però, ara igual que el 2010, estic convençut que si la gent, el poble ho va fer possible i va empènyer perquè el canvi fos possible cap a la llibertat, ara no s'arronsaran, al contrari. No tenen la sensació d'anar amb el lliri a la mà i que els el tallen de soca-rel. No. I les imatges ho demostren. Veure milers de tunisians entrar als jardins del museu per homenatjar amb flors les víctimes és una imatge molt significativa, poètica, potent i esperançadora. Algú em va dir l'altre dia: “Els titelles s'han revoltat contra els seus titellaires i les conseqüències les està patint el públic, que n'està tip d'aquest espectacle.” I trobo que és un plantejament molt encertat. Darrere el gihadisme hi ha el malestar d'aquells que havien sigut eines –titelles– al servei d'Occident. Quan deixen de ser útils per a aquestes potències, mosseguen perquè se senten ferits i es rebel·len. Tenen la maquinària necessària i milers de persones disposades a greixar-la. Davant d'aquesta realitat podríem pensar que la por, el terror, que és l'arrel del terrorisme, aconsegueix el seu objectiu i que pensem que contra ells no hi ha res a fer perquè ells estan disposats a deixar-hi la vida, a morir per imposar la seva llei. L'esperança real és que davant d'això, la majoria continua apostant per la vida per veure florir el gessamí.