Cap a enlloc

No es pot desnaturalitzar un partit, desarrelant-lo dels seus orígens, sense patir-ne les conseqüències. El minaret del PP, eixa cúpula mínima d'amiguets, amenaça ruïna per moltes raons, una en particular, però: haver perdut la seva identitat. Ho he anat repetint des de l'estrepitós fracàs del 2004, quan l'insípid Mariano Rajoy patí una inqualificable davallada electoral, després dels exagerats procediments d'un Aznar excessiu, instal·lat dalt d'un núvol d'internalització on el conduí més aviat la vanitat que la prudència. En aquell segon mandat d'Aznar hi havia un excedent de supèrbia que el conduí a trencar els ponts interiors del concepte d'Espanya, molt al contrari de la seva pretensió: ni li agradava la manera de ser i negociar de Jordi Pujol, ni apreciava l'orgull dels bascos, ni la seva supremacia econòmica, que ell entenia com astúcia i indefinició tàctica del PNB. Si en el primer cas trencà lligams amb Catalunya, en el segon tractà de descalçar el seu poder econòmic mirant d'emportar-se a Madrid algunes centrals de grans empreses basques (BBVA, per exemple) per lligar la centralitat financera de la capital, en un bast esquer del París cap de pop francès. Tant les ruïnoses autopistes radials de Madrid, com les megalomanies de la llotja del Bernabéu i la seva burgesia extractiva del pressupost de l'Estat, com el seu somni protagonista en la guerra de l'Iraq senyalen el caràcter d'aquest Aznarato, en terminologia de Vázquez Montalbán.

Si el segon govern d'Aznar deixà una herència inquietant des de la seva vocació suprema del Deus ex machina, el llegat que Rajoy pot deixar als seus successors podria ser encara pitjor, atès que, en aquest cas, la desídia, el cinisme que el temps ho arregla tot i l'aixafament de les bases ideològiques originals del partit només poden portar a la immolació del PP, tot seguint el camí d'UCD el 1982 amb la seva estrepitosa derrota i la pèrdua no tan sols de la seva identitat, sinó també del seu utilitarisme essencial, raó de l'amalgama d'ambicions personals i personalistes que ni un aguerrit Adolfo Suárez arribà a domesticar. Bona part dels bocins d'aquell naufragi, Fraga i Aznar, i Rajoy, més tard, els rescataren per infortuni del PP originari, pels qui els del PSOE eren uns amics, i tot just se'ls tingué com a adversaris. Res a veure amb el clímax polític actual. La perplexitat del món econòmic, el desplaçament de la classe mitjana ofegada a tributs, l'allunyament dels desenganyats i empobrits ciutadans per una crisi devastadora, li passaran factura a Rajoy, i en eixa foguera, com les vídues hindús, qui sap si no perirà, per immolació, el PP que hem conegut fins ara, o la seva tremolosa unitat interna.

L'absurda designació a dit d'Aznar, assignant el lideratge a un Rajoy inapetent des del seu minaret, qüestiona la raó de ser del PP, que s'ha carregat els seus històrics progenitors, els més notables líders, eliminant-los amb espasa d'acer (Rodrigo Rato) o marginant els millors (Álvarez-Cascos), o bé enterrant-los amb implacable fredor (Loyola de Palacio). Mentrestant, de les deixalles d'UCD s'ha construït una alternativa (Luis de Grandes, Margallo, Javier Arenas, Jorge Fernández Díaz et coeteris). No és trist que en 35 anys el PP no hagi estat capaç de construir un discurs, una alternativa intel·ligent per a Andalusia? No és absurd que el pes d'Arenas hagi delmat tantes vocacions polítiques aptes per aixecar eixe discurs sens sortir del perímetre andalús? Com es pot projectar ex novo un candidat com Moreno Bonilla quan s'ha arraconat al magatzem de la reserva una figura brillant i intel·ligent com Pimentel o una populista –tan demagoga com Susana Díaz– com era Villalobos?

El desastre d'Andalusia és el primer toc d'avís a una política errada, una estratègia equivocada del fantasiós andalús (!) Arriola, la prova del cotó del desencant d'aquells que tan sols troben en el PP de Rajoy motivacions utilitaristes, buits doctrinals i tebiesa moral que malmeten la substància a l'oferiment. La serenor d'Albert Rivera els podrà, malgrat les consignes del mètode electoralista anticatalà (Ciutadans, uf!) o la niciesa d'una Rita Barberá, valenciana sense valencià, que confon el fred de l'hivern amb “el caloret” dels gintònics. Així, no anem enlloc, amic Mariano.