Usos i costums

Una de les coses que més ens van sobtar quan arribàrem als Estats Units va ser l'ordre. Acostumats a un país on els límits se'ls posa una mica cadascú i on el relativisme mediterrani és moneda corrent, l'estricta disciplina anglosaxona ens venia de nou. Així, el primer dia que ens varen convidar a una festa familiar, ens va sorprendre llegir en la invitació l'hora d'inici però també l'hora que la trobada acabaria. Pensant que era una idea aproximada, encara va ser més fort observar com en el moment indicat, com un sol home, tothom es va aixecar per donar les gràcies als amfitrions mentre anàvem desfilant. Segur que molts nouvinguts a Catalunya també queden sobtats pels nostres costums i formes. Des de parlar amb tres o quatre decibels per sobre de la mitjana comunitària, fins a no trobar mai el moment de retirar, la laxitud amb què interpretem les normes o l'exagerat nivell de corrupció i la condescendència amb què fins ara s'ha suportat, versió casolana de no vindrà d'un pam. Però, malgrat la globalitat que ens envaeix, o potser per això, la diferenciació local té cada cop un valor més preuat. Cada terra segueix fent sa guerra, i l'adaptació del nouvingut a l'espai que l'acull és una necessitat i un deure. L'evolució per adequar-se a les noves normes de cultura, llengua, regles i maneres no és un caprici voluntarista sinó una necessitat imperiosa com a mínim per a aquells que tenen el legítim desig de prosperar en el nou sojorn. Així, respectant el dret de cadascú a pensar i creure en el que opini i combregui, és legítim esperar un esforç d'integració que faciliti la convivència d'una societat complexa però acollidora i amb arrels profundes alimentades en mil deus. El cas de milions de persones vingudes d'Espanya a Catalunya als anys 60 i 70 i que avui són copartícips dels que porten els gens d'en Guifré el Pelós és exemplar. Ara a molts els toca fer un exercici semblant, perquè pretendre viure aquí com si fossis allí, és impossible i injust.