L'estat emprenedor
els guanys a curt
termini, i això mai
va lligat a la recerca, potser sí a la innovació
Una teoria estesa és que l'estat és ineficaç, lent i poc adaptable a les circumstàncies canviants de l'economia i per tant és el sector privat qui ha de pilotar la innovació i el creixement econòmic. L'estat hauria de “no fer nosa” i limitar-se a establir un marc regulador estable i transparent que permeti la lliure competència. Com deia un article de The Economist del 2012: “Que l'estat deixi la resta als revolucionaris de l'economia.” És el paradigma de la dreta política. Segons Mariana Mazzucato en un recent article del Foreign Affairs “aquesta tesi és tan falsa com estesa”. Als països que deuen el seu creixement a la R+D ha estat l'estat qui ha pres els riscos en recerca. El capital privat no els ha volgut prendre establint les bases que han permès les innovacions comercials a partir de la recerca bàsica. La gran majoria dels avenços, de l'aviació a l'espai, de la nanotecnologia als nous materials, d'internet al GPS, de l'energia neta al gas d'esquist, tots sense excepció, han estat iniciats amb fons públics que després les empreses privades han desenvolupat i comercialitzat.
Internet ve del programa militar Arpanet, finançat pel Departament de Defensa dels EUA el 1960, la pantalla tàctil dels telèfons mòbils va ser una innovació finançada per la National Science Foundation als anys vuitanta, la recerca i explotació de gas d'esquist, alliberar gas contingut a les roques mitjançant la injecció d'aigua a pressió, va ser pagada a partir de 1976 pel Morgantown Energy Research Center. Això que és cert als EUA ho és també a Alemanya, Finlàndia o Israel.
La recerca ha d'estar globalment i sectorialment orientada a un objectiu clar i diferenciat. Si el que es vol és independència energètica i estabilitat en preus, la solució és gas d'esquist, és el cas dels EUA, però si el que es vol és preservar el medi ambient i reduir la dependència nuclear llavors són les energies renovables les que han de ser prioritàries, és el cas d'Alemanya. No és el mercat qui ho pot determinar sinó les polítiques governamentals amb el suport de fons públics.
Una de les crítiques que es fan a la intervenció pública en R+D és la pèrdua que poden tenir les administracions públiques quan les iniciatives finançades resulten un fracàs. La recerca és una activitat arriscada, i per tant és esperable que una part dels projectes fracassin. És inevitable. Quan les iniciatives resulten un èxit, s'espera que l'estat surti del negoci o sector al qual inicialment ha donat suport per fer-lo viable –privadament no ho era– i del qual s'afirma que la presència pública ja no és necessària perquè les raons que varen justificar la intervenció han desaparegut. Fent això, l'estat finança les pèrdues de la recerca però deixa els beneficis als particulars. Seria més lògic, com es fa ja a Israel i a Finlàndia, que la presència de l'estat en aquestes companyies –sense posició de control perquè l'Estat no és un bon administrador d'empreses– es mantingués per tal de recuperar la inversió feta i poder reinvertir en nous projectes.
Les polítiques fiscals dels darrers anys han protegit els beneficis del capital en detriment d'impulsar la productivitat. Als EUA la taxa impositiva ha passat del 40% al 20% i al Regne Unit Tony Blair va reduir el període en què els fons d'inversió es podien acollir a descomptes fiscals de deu a dos anys... Aquestes polítiques han reduït els diners públics per la R+D i la conseqüència ha estat la pèrdua de productivitat.
Diu el Dr. Bricall que quan el capital creix més que la productivitat la desigualtat creix. Les proves són evidents i visibles com documenta Piketty en el best seller El capital del segle XXI.
El capital prioritza els guanys a curt termini, i això mai va lligat a la recerca, potser sí a la innovació. Els poders polítics han d'entendre que aquest paradigma també se'ls aplica. L'atur, política important avui per guanyar eleccions, no es pot resoldre tampoc a curt termini via recerca. La recerca és sempre una política de llarg termini. És cert que la bona administració pública dels països desenvolupats va lligada a la despesa en R+D, que ha de ser estable i, si és possible, creixent. Espanya és a la cua tant en inversió pública com privada en R+D en proporció al seu PIB. És aquesta la meitat de la dels EUA i el 60% de la mitja de la UE. Els estats han d'entendre que han de pensar amb amplitud de mires i objectius a llarg termini, és a dir, think big.
