Els de sempre
no vol pas dir necessàriament
que no hi hagi desig
de regeneració, sinó
que la por als canvis
és més forta
Sol coincidir que els de sempre tenen més riquesa, estan en el poder o en contacte amb alguna parcel·la de poder. “Els de sempre” no són només els qui Pablo Iglesias ha anomenat “la casta”, que al seu torn li han posat el motiu de Coletas, un altre nominatiu que es podria afegir a una llarga llista de sobrenoms que va del Bigotes al Pequeño Nicolás. Els de sempre reprodueixen a gran escala algunes pràctiques habituals entre la majoria de la gent. Per citar casos que recordo: un gran hipermercat instal·la un rètol a menys de deu metres de la carretera, quan la llei obliga a guardar-ne cent; el regidor d'Urbanisme d'un ajuntament de poble aixeca una casa sense permís de construcció... Cal que continuï? Costa ben poc fer-se la composició de lloc, perquè aquesta mena de situacions es repeteixen de manera continuada. La tendència a infringir la llei –ni que sigui justa– o d'incórrer en el tràfic d'influències és una realitat més vella que l'anar a peu i tan comuna com la por humana. La por de perdre privilegis i drets adquirits, per exemple. La por d'abandonar la franja de comoditat on s'ha viscut durant anys. La por d'haver de renunciar a determinades prebendes. ¿És per aquesta raó (he dit PER) que el PSOE ha tornat a guanyar a Andalusia? Així tampoc serà estrany que el PP aguanti al País Valencià o a les Illes, ja que la por –o la comoditat?– dels votants permet fer els ulls grossos davant la corrupció. La qüestió, per tant, té un denominador comú: el vistiplau i el consentiment d'una part important de població. No entenc per què els politòlegs i periodistes es trenquen tant el cap en analitzar els resultats electorals. Les persones ens movem per interès, igual que els polítics que ens representen. Per aquesta raó, poden arribar a guanyar les eleccions i sortir indemnes de casos de corrupció, els mateixos de sempre: els qui han malbaratat diner públic a dojo o han permès un sistema de finançament de partits que propicia la corrupció. Segurament els humans anem repetint patrons atàvics des de l'antiguitat. El fet que els votants d'alguns partits no en castiguin la corrupció no vol pas dir necessàriament que no hi hagi desig de regeneració, sinó que la por als canvis és més forta. Molts continuen preferint boig conegut que savi per conèixer i els de sempre se n'aprofiten. Perquè resulta més fàcil aferrar-se a un ferro roent que aprendre a volar, i ens deixem dur per la inèrcia i els dimonis interns (la por n'és un). I si defuges la feina de matar-los, actuen en tu quan menys t'ho esperes, i et fan prendre decisions equivocades. Això també passa als partits polítics. Els nostres encara estan captius de velles desavinences i es focalitzen més a fer-se retrets que a aconseguir una llista unitària (o hauria de dir única?). En això, l'espanyolisme de dreta i d'esquerra té les de guanyar. Jo només sé una cosa: si vols que passin coses diferents, pensa i actua de manera diferent, perquè no passi el mateix de sempre. Acabo de llegir una frase de John Lennon que m'envien els companys d'un taller de Mindfulness: “Alguns estan disposats a qualsevol cosa, menys a viure aquí i ara.” Qui no ha sortit algun cop del foc per caure a les brases? Gairebé tots nosaltres. També n'hi ha bastants que s'aferren a un clau roent abans d'haver de reconèixer que els mou la por o l'ego. I només uns altres pocs –ara especulo– accepten enfrontar-s'hi.