Abans d'entrar a la sala d'operacions

a finestra de l'habitació de la clínica dóna a la plaça que travessem cada diumenge per anar a berenar al cafè de la cantonada. És una plaça dura, però al mig hi ha una mica de gespa que la mainada aprofiten per jugar-hi a pilota. Ara no n'hi ha cap, de vailet, deuen ser tots a l'escola, i l'herba, des d'aquí dalt, revela una pobresa que li desconeixia, tota clapejada. Mentre espero que em baixin a la sala d'operacions, m'entretinc observant aquest tros de ciutat que associo als dies de festa. En tinc una visió lleument obliqua, però prou enlairada per abraçar-ne el contorn i imaginar-me encara entre la gent. Hi he vist passar una persona que conec, però sóc en un sisè pis i la finestra només s'obre amb una clau que guarden a la infermeria. Tindria sentit, saludar alegrement amb la mà? Em canso d'estar dreta i m'assec al llit. Em resisteixo a estirar-m'hi. Uns llençols tan llisos només produirien somnis plastificats, potser tòxics. M'he hagut de desprendre de la roba que portava, fins i tot de les arracades, i esperar que em cridin amb la bata clínica ja posada, una mena de saca blava lligada a l'esquena que em dóna un aspecte entre mendicant i manicomial. Fa un parell de dies vaig anar-me a comprar expressament unes sabatilles noves, però a l'últim moment he ficat a la bossa les que em poso per estar per casa, gastades, de vellut i amb ninots. “La casa és com una paraula de consol”, llegeixo a La resistència íntima, de Josep M. Esquirol, el llibre que em farà tanta companyia durant tota la cura. Amb aquest sol contacte als peus, sento que arrossego tota la meva contrada: la dolçor matinal, la gerra d'aigua, l'hort de l'avi, la vida en una permanent acció de gràcies. A la consulta, la cirurgiana em va explicar: “Una setmana de malestar, una altra de recuperació i, després, mai més.” Llavors em vaig aferrar a aquest “mai més”, però avui penso que molt abans hi haurà aquest “ara” tan dens, sense cap noció de progressió, sinó de buit, un abisme tan monòton com aquest llit impecable, tan enganyós com la gespa de la plaça. Per això em fa tant de bé, llegir Esquirol, que veu en la perseverança i la repetició un do, un abric, una resistència contra l'inhòspit. Arriba, per fi, el zelador amb la llitera. Li dic que puc caminar, però insisteix que m'hi estiri. Em fa deixar, també, les sabatilles. Em descalço com en un acte religiós. “Els fraticelli –diu Esquirol–, ho donaven tot, i de vegades tornaven nus al convent.”

L