La cultura com a inversió

Quan, amb encomiable afany progressista i obert, es diu que les institucions administratives no han de considerar els diners destinats a cultura despesa sinó inversió, tal reconeixement està enverinat, perquè en l'actual furor resultadista dels polítics, dir inversió comporta esperar treure'n un rendiment de la mateixa índole que la inversió. El rendiment de la inversió econòmica en la cultura és altíssim, però no d'ordre econòmic sinó cultural. Pot ser una inversió a fons perdut en l'aspecte econòmic, i d'alt rendiment en el social, en el pedagògic, en el del benestar, en l'històric.

Dit això, cal també afinar el destí d'aquesta forma de mecenatge institucional. Quin sentit té subvencionar operacions que tenen en si mateixes objectius més comercials que intel·lectuals? Què s'hi guanya si s'alimenten productes –uso deliberadament el mot que detesto aplicat a objectes artístics– que segueixen el dictat de les lleis del mercat? El mecenatge hauria de tenir per principi bàsic suplir les mancances estructurals del mercat, i no emparar-se en allò que ja és econòmicament rendible des del plantejament i el propòsit, sinó ajudar els gèneres i els plantejaments més fràgils en aquest aspecte. Per posar un exemple en l'àmbit literari, el que aquest cronista desconeix menys, no subvencionar best-sellers i productes artesanals de gènere, sinó poesia, assaig, experimentalisme en qualsevol gènere, apostes de risc, assumint que l'èxit en tals empreses –i ara dic empresa en sentit genèric– serà expressament no rendible. Tot això referit a expectatives a curt termini i en general, al marge que tantes vegades allò que avui és ruïnós sigui en un futur tot el contrari. No farem ara la nòmina dels artistes morts en la incomprensió, el menyspreu, l'oblit i la misèria i, passats els anys o els segles, la seva obra val o genera milions. Ja és un tòpic de la història, i sovint objecte de glosses errònies o capcioses, i alguna, directament, criminal, com ara que l'artista produeix des de la misèria les obres més profundes i autèntiques.

A tot plegat no hauria de caldre tornar-hi contínuament. Es discuteix la qüestió des de la gestió cultural, i es va a parar a l'inevitable pas entre Escil·la i Caribdis: el mercat en un cantó, amb les seves lleis implacables, la pretesa objectivitat de regir-se per “allò que vol la gent”, llistes de vendes, comptes de resultats, etcètera. En l'altre, els blasmats perills encarnats en el mot abominable, intervencionisme –també se'n pot dir dirigisme–, envoltat de tota la cort de dimoniets: elitisme, xovinisme, nepotisme, amiguisme. Tot plegat, sempre esca que algú se senti discriminat, oblidat, constret, apartat, que s'estengui la societat de l'enveja i el ressentiment.

Amb les experiències recents, no sembla temerari dir que el més sensat seria l'estratificació planejada dels àmbits culturals. Tornant a la literatura –insisteixo, per la simple raó que en desconec en terreny menys que d'altres–, i per concretar-ho en un exemple poc equívoc, es tractaria de no barrejar els best-sellers amb la filosofia; l'únic problema, i certament mínim, seria què es fa amb els llibres de filosofia amb aspiracions a best-seller, un dilema raonablement assumible, i que fins i tot podria ser instructiu discutir en cada cas.

Pel que fa al dirigisme, la polèmica és inacabable, i presenta aspectes assimilables amb la discussió sobre la crítica. Pertany a la lògica de la natura humana que el qui ha de decidir –una crítica, un premi, una subvenció, l'edició mateixa– vagi a favor dels seus gustos. No he conegut ningú que no ho faci, encara que no se senti ell mateix del tot objectiu, encertat i just. L'única solució factible que se m'acut –i que ja s'aplica en algunes activitats– és la rotació en la gestió pertinent.

Entretant, una mica de serenor i humilitat a l'hora de demonitzar les decisions que no ens agradin. Afavorir sistemàticament els propis gens culturals pot arribar a ser corrupció quan es tracta d'individus, però pertany a la lògica dels mecanismes històrics quan es tracta de tendències.