Llengua oficial
Estem realment en un nivell lingüístic d'igualtat amb el castellà? Ni a les llibreries, ni als quioscos, ni als canals de televisió, ni al cinema, ni enlloc
Antoni Rovira i Virgili a Debats sobre el catalanisme (1913): “L'ús del català a Catalunya és un cas de llibertat.” “A Catalunya ha d'emprar-se arreu la llengua catalana, perquè és la nostra, perquè és la que parlem, perquè és la dels nostres pensaments i la dels nostres sentiments.” Cal recórrer als nostres clàssics per mirar de redreçar algunes idees que darrerament imperen en alguns sectors de la política i del moviment independentista. Malgrat les bones intencions dels seus redactors, alguns dels articles d'aquesta nova Constitució Catalana han estat un nyap notable.
Els que fa anys que lluitem per aconseguir que el nostre país sigui un estat com qualsevol altre del món ens hem enfilat per les parets en llegir-la, com li ha passat al Sr. Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, el qual, fa vuit dies a les pàgines de Presència, deixava anar aquest encertat argumentari: “L'única llengua oficial de la República Catalana ha de ser el català. Tota la resta és una traïció. Traïció a una història, a una cultura, a una ciència, a una gent que va morir pel català –en Carles Rahola, per exemple, entre molts altres–, a una gent que es va jugar la vida pel català, que van ser denunciats per fer classes en català, a un moviment que va des d'acabada la guerra fins a la restauració de la Generalitat de resistència a favor del català. I ara... per uns miserables vots insegurs volen carregar els neulers a la població castellana, que si no, no ens votaran. Home, gràcies! Per tant, si el català no ha de ser l'única llengua oficial a Catalunya amb mi que no hi comptin. Jo no votaré a favor de l'estat català.”
El sr. Arenas té tota la raó. Qui ha tingut la voluntat de destruir una llengua, no ha estat precisament el poble català. Però ara, per segons qui, hem de ser tan tolerants i tan bones persones que cal anar sempre amb el lliri a la mà, amb la finalitat que ens la tornin a fotre. I què passarà a l'hora de la veritat? Que la hiperprotecció a d'altres llengües, ens tornarà a deixar allà on som ara. Com si no hi hagués prou exemples històrics al respecte. Els que sempre tenen ganes de tocar l'arquet, Paco Caja i acòlits, per exemple, s'empararan en aquestes lleis i voldran crear el gueto que tant enyoren. Estem realment en un nivell lingüístic d'igualtat amb el castellà? Ni a les llibreries, ni als quioscos, ni als canals de televisió, ni al cinema, ni enlloc. Encara avui dia hi ha gent que després de viure 50 anys o més a Catalunya, ni parlen ni han fet mai cap esforç per entendre una sola paraula de català. El Sr. Arenas afirma amb lògica: “El castellà ha de tenir un estatus de llengua tutelada, que no perdi cap dret lingüístic.” Però el fet que sigui especialment protegida i que se'n potenciïn polítiques de manteniment als mitjans de comunicació, només obeeix ara a una qüestió de vots. Ho diuen els de Súmate: Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. Per tant, ser català és una qüestió de voluntat. Sense imposicions, cert, però amb el benentès que ser català implica un amor clar i sincer cap a la llengua catalana. Altrament, tot és comèdia a la plaça.
Tornem al mateix text d'en Rovira i Virgili: “Qui no l'entén, l'ha d'aprendre, com aprenen el francès els que van a viure a París, l'anglès els que van a viure a Londres i el castellà els que van a viure a Madrid. Encara que no fos per pròpia conveniència, per cortesia, haurien d'aprendre la llengua catalana els qui amb els catalans conviuen.” Dit això, és molt probable que tant des de sectors independentistes com de sectors espanyolistes se'm titlli d'integrista, de feixista o qualsevol animalada semblant, però mentrestant em preguntaré: tot l'esforç (i molt sovint econòmic) que he fet per a la meva llengua i el meu país, l'hauré fet endebades?
