Els que es queden
Nicolás Sarkozy ho deia amb claredat aquesta setmana. “No vull fanfarronejar, però, francament, que bé que he fet de tornar.” Per no voler fanfarronejar, Déu n'hi do el nivell d'autoestima del petit Sarko. Ja ho saben: va ser president de la República Francesa fins al 2012, any que va perdre les eleccions perquè només va rebre el 48,5% dels vots, tal com a ell mateix li agrada recordar. Però jo no volia parlar dels que van tornant, sinó dels que es queden. N'hi ha que, com Rosa Díez, fa 35 anys que es dediquen a la política, canviant, si s'escau, de partit o de càrrec. Però de país mai. Rosa Díaz és espanyola i li agrada. Que bé! Fa temps, però, que una bona part dels catalans volem decidir si Catalunya ha de ser espanyola. Aquesta setmana dos partits i tres entitats ens han anunciat que tot dependrà del que decidim el 27-S. Sembla que aviat s'hi afegiran altres partits i altres entitats. ¿Ho fan o ho faran també perquè és el que ells creuen? ¿És o serà sobretot per quedar-se a on són? En tot cas, no pas més o no pas menys que la Rosa Díez. Sigui com sigui, segons què triem, la Rosa anirà a l'altre pack. Això s'entén. ¿Però a quin pack anirà en Miquel Iceta? Tal com ens passa amb la Díez, a ell també el coneixem de fa anys. Va començar com a regidor d'ajuntament el 1986, com que ha decidit seguir militant i s'ha anat presentant a eleccions, 30 anys més tard continua ocupant càrrecs i fent política. D'això alguns en diuen tenir experiència i hi afegeixen que s'ha de saber valorar. Em sembla just. No vull ser jo qui digui que l'experiència no és un plus i que la gent que val per fer una feina hagi de canviar passats uns anys. Encara que, com a tants altres llocs, també a Catalunya i Espanya, hi hagi moltes idees i molta gent i moltes possibles solucions que s'eternitzen. Què són Podemos o Ciudadanos si no les noves marques d'unes ideologies i d'uns partits que coneixem de fa anys? Per què ara, doncs, l'Iceta hauria de decidir no continuar, si li agrada i si pensa que serveix? Ho pot entendre tothom. Costa més d'entendre per què posa tantes traves a opcions col·lectives com deixar que els catalans decidim. Potser sigui que això de quedar-se tants anys en un mateix partit faci pensar que també hi ha països o estructures que són per sempre? Ja compto que ara ell ens diria que tot es pot discutir i que tot es pot revisar. Però ens ho allarga tant i ens ho complica tant que no decidim mai! És com aquell que abans d'arribar al divorci va quedar vidu o com aquell altre que, quan va acabar decidint sexualment què era, ja no era el que era. I, si ho volen, em sembla que ja m'entenen.