la crònica
La tradició
Ja sabem que els sentits ens enganyen i que no tots veiem el mateix quan mirem la mateixa cosa. No ens ha d'estranyar, doncs, que on molts hi troben a faltar devoció profunda, tradició i transcendència, a d'altres ens en sobri. On uns hi veuen excessiva lleugeresa, d'altres hi veiem una exaltació espessa i torturada d'una religiositat malaltissa. Certament la vida és un misteri de mal resoldre, però encara que es procuri practicar el relativisme o la condescendència, quan es guarden a la memòria aquelles Setmanes Santes d'infància on l'aire anava escàs i fins i tot calia tossir fluixet i respectuosament, no és fàcil sentir parlar de valors perduts i de nostàlgia sense que et vinguin ganes de tancar-te al lavabo o d'agafar el primer avió. Tots els que d'uns anys ençà observem amb una certa perplexitat la recuperació de les diverses manifestacions de la Setmana Santa i contemplem els carrers ocupats per col·lectius que es dediquen a exercicis de regressió, hem procurat buscar la pau i la resposta en la promoció local, en el reclam turístic, en el conreu de la identitat i la necessitat de pertinença, i ens hem concentrat, potser, en la força estètica i les gràcies antropològiques. Aquest any, però, tenim una dificultat afegida. La Confraria de Jesús Crucificat, que aplega els manaies gironins, ha abastat el seu 75è aniversari i no només no ho ha portat amb discreció, sinó que han decidit celebrar-ho, i fer-ho, a més, amb la complicitat de l'Ajuntament gironí, que els ha dedicat una plaça i un monument. I en aquests casos la iconografia, la història i les ressonàncies són les que són. Els manaies gironins, que naturalment vénen de molt més lluny, es van recuperar el 1940, any de glòria i
execucions, després de l'entrada de les tropes franquistes. La Setmana Santa, encara que dissimulem, beu d'aquestes fonts. Hi podem afegir-hi que les cucurulles, a més d'evocar anguniosament l'escruixidora indumentària del Ku-Klux-Klan, s'inspiren en els vestits dels penitents que la Santa Inquisició conduïa amb la coneguda determinació pels camins de la santedat
i el sacrifici, i que en els darrers anys, en unes quantes poblacions catalanes, legionaris i exlegionaris reivindiquen el dret a exhibir virilitat i fervor religiós a les processons i recrear llegendàries imatges de l'Espanya eterna. La creu i l'espasa, la Guàrdia Civil acompanyant el Sant Crist Gros amb els fusells delicadament capgirats, l'exèrcit marcant el compàs de les extremitats, els bisbes marcant el compàs de les ànimes i tot en ordre. I els valors, la transcendència i la religiositat omplint els cors. El debat que s'ha generat a l'entorn
del monument als manaies, al país de Teresa Forcades, de Justícia i Pau, de l'Agenda Llatinoamericana, de Sor
Lucía Caram o fins i tot de Càritas i els seus mil i un projectes socials, no es manté a l'entorn de la religió sinó a
l'entorn de la tradició i de la ideologia política. I de tradicions, com d'ideologies, no n'hi ha una de sola, autèntica i veritable.