Les pedres avorrides

Certament, tot allò que envolta l'anomenat “procés” ja corre el risc d'avorrir les pedres. A hores d'ara, ja és impossible inventar un nou argument –en un sentit o en un altre–, fer treure el nas a una alternativa política inèdita o mostrar una possibilitat que pugui detenir la deriva cap a la secessió que sembla que ja ha emprès, indeturablement, una part ben àmplia de l'electorat del país. Els federalistes han mostrat ja la seva més que notòria inoperància, una esterilitat que acaba degenerant en improperi davant la impossibilitat de signar un acord com el que han aconseguit rubricar els independentistes.

Els constitucionalistes, pel seu costat, s'han tancat en banda, en el mateix país de somni on s'amaguen de la corrupció i de totes les altres fètides martingales. Les alternatives, les sorgides en aquests últims temps –Podem(os)–, semblen més decidides a afrontar el debat econòmic que no la crisi del model territorial de l'Estat, de tal manera que el problema català esdevé o bé inexistent o bé passa a ocupar un lloc molt secundari de l'agenda política.

Tanmateix, dins els partits independentistes, ha costat arribar a un acord que a hores d'ara és més satisfactori per les oposicions que desperta que no per les opcions que pugui deixar clares. Sembla que des de l'unionisme més recalcitrant han entès millor l'acord independentista que no des d'aquell independentisme tan nostrat i purità que li sembla que tot allò que no sigui una immediata declaració unilateral d'independència és una derrota infinita. Els diaris unionistes –amb més o
menys fermesa– han sabut veure que tot depèn del 27-S: una majoria independentista faria l'escissió ja totalment inevitable. A pesar d'això, la resolució dels nostres partits ha de guanyar en un altre front: el de la confiança. El procés polític és de tanta envergadura que no s'hi pot jugar frívolament, deixant-se emportar per les enveges i rivalitats de baixa estofa que caracteritzen la política tradicional. Caldrà una grandesa de mires i una capacitat d'arribar a acords –i de no perdre la perspectiva– que no és pròpia de la picabaralla política convencional.

Així, per exemple, el debat sobre el dret a decidir, és a dir, a votar un referèndum explícit sobre la independència. Com que això no ha estat possible –enfront d'un mur legal que es presentava asèpticament però que amagava actituds polítiques ben clares–, se'ns repeteix que les eleccions dites plebiscitàries no existeixen, i que fet i fet només votarem unes altres autonòmiques, dins el marc estatutari i constitucional. Qualsevol cosa que surti d'això és delicte, o una degeneració gens pròpia d'una democràcia moderna. I això, jurídicament parlant, és ben cert; les coses no s'haurien de fer d'aquesta manera. Però quan políticament es colla tant una actitud ideològica, no queda més remei que inventar alternatives, per heterodoxes que siguin. L'independentisme no deixa de ser democràcia per uns altres mitjans.

I és per això que tampoc cal escarrassar-se gaire amb el debat sobre els indecisos. Com més continuem avorrint les pedres amb els arguments independentistes més s'aconseguirà emmetzinar-ho tot de politiqueig convencional. L'unionisme no capta nous adeptes per això mateix: s'hi percep de fons una sonsònia odiosa i massa coneguda. L'indecís s'apuntarà a allò que li doni més garanties, no a allò que faci l'oloreta rància de la política de partits que es disputen les cadires enmig del ball del pressupost. Un nou país que il·lusioni es ven sol, mentre que la vella Espanya no convenç ni amb invocacions a la moralitat o a la història.