Travallengua

Els de L'Avenç acaben de reeditar Una història de dues ciutats, segurament una de les millors novel·les de Dickens i sens dubte la més trepidant. El traductor n'és Jordi Arbonès, que ens va deixar fa 14 anys. Dos anys després que l'Arbonès va guanyar el Premi Nacional de Literatura el 1994 –justament per aquesta traducció– els autors d'un assaig altrament excel·lent (El malentès del noucentisme) sobre el català literari del segle XX, es van acarnissar amb ell, qualificant el seu estil de massa encarcarat (a causa de la suposada adherència de l'Arbonès a la tradició literària noucentista, artificiosa i gens col·loquial). Doncs bé, la traducció de La història de dues ciutats és molt bona: al llarg de més de 400 pàgines vaig detectar només sis errors (i això que Dickens, de vegades, escriu d'una manera endimoniadament envitricollada). És cert que Arbonès sol anteposar els adjectius als substantius i que fa servir algun mot un pèl rebuscat, però això no impedeix que el text sigui fluid (i apassionant). Encara més: tot el que l'assaig esmentat diu de l'Arbonès –sigui cert o no– es podria dir també del Joan Oliver, del Pere Calders i de molts escriptors més de la mateixa època. Per què? Perquè, segons Ramon Solsona en un article titulat El malentès del català popular (que apareix en un nou recull de propostes lingüístiques: Canvi d'agulles. Per un català més ric, àgil i senzill): “L'implacable lingüicidi que va patir el català sota la dictadura va provocar una forta resistència conservacionista.” És a dir, lluny de ser filològicament ben encaminats, els escriptors i traductors catalans dels anys cinquanta, seixanta i setanta feien el que bonament podien amb una llengua atrapada com un tord en el vesc diglòssic –que encara porta cua– creat per l'última dictadura ultranacionalista d'Europa (amb el suport, per cert, d'Eugeni d'Ors, el fundador formal del noucentisme). Un dilema polític que els autors d'El malentès del noucentisme –vés a saber per què– passen per alt.