Líbia

El 17 de març de 2011 l'ONU fa passar una resolució impulsada pel govern dels EUA que legitima la intervenció militar a Líbia. En paraules del president Obama: “Si s'espera un dia més hi haurà un bany de sang per la repressió de la rebel·lió del govern libi contra el seu propi poble.” La intervenció es va acabar a l'octubre amb l'assassinat de Gaddafi pels rebels.

La intervenció va ser qualificada per França, el Regne Unit i els EUA com un
èxit per aconseguir els objectius de portar la democràcia a Líbia, evitar un genocidi contra la població i eradicar el terrorisme. L'èxit tres anys després s'ha demostrat un absolut fracàs.

El juliol del 2012 hi va haver eleccions lliures. El primer ministre Mustafa A.G. Abushagur no va durar un mes. En quatre anys Líbia ha tingut set presidents... El maig del 2014 hi havia un estat real de guerra civil entre els islamistes i els liberals. Les eleccions al juny no van resoldre res, només 600.000 ciutadans van votar, mentre que en les primeres eleccions hi varen haver 1.700.000 votants. La població va demostrar total desinterès per una democràcia que no li portava ni pau, ni estabilitat ni prosperitat.

El país passa a tenir dos Parlaments i dos règims polítics que es reparteixen el país i es fan la guerra. A l'est, el Congrés Nacional General, i a l'oest, el Congrés dels Representants del poble... Els crims contra la població són constants, 400.000 libis han fugit. La producció de petroli libi de 1,65 milions de barrils diaris, base de la riquesa del país, no arriba ara a 0,5 milions. El nivell de vida de la població s'ha reduït de manera dràstica.

Quan la revolució es va iniciar el govern de Gaddafi la va reprimir. S'ha verificat que en les primeres setmanes hi va haver 200 morts pel conflicte, però la propaganda dels rebels va reportar la mort de més de 10.000 libis per provocar la intervenció de l'OTAN. Va ser una intoxicació informativa dels rebels per forçar-la però la va aconseguir. El conflicte ha fet ja més de 12.000 morts, produïts pels enfrontaments de les milícies rebels i pels atacs d'aquestes contra la població.

En els deu darrers anys del règim de Gaddafi, aquest va revertir l'ajuda del terrorisme que va causar l'accident aeri de Lockerbie el 1988 i el va combatre per l'amenaça que Al-Qaida suposava per a l'Estat libi. Oficials dels EUA van afirmar el 2004 que Gaddafi era “un col·laborador essencial per combatre el terrorisme internacional”.

La guerra civil a Líbia ha impulsat el terrorisme a la zona. El setembre del 2012 els gihadistes van matar l'ambaixador dels EUA. Qatar i Sudan han armat els rebels islamistes, i això ha potenciat la guerra. El terrorisme s'ha estès a Mali, Burkina Faso i Níger. D'un arsenal de 15.000 míssils de l'exèrcit de Gaddafi, les dues terceres parts han desaparegut i molts han passat possiblement a grups terroristes.

La situació a Síria com a conseqüència de la intervenció a Líbia ha empitjorat perquè els rebels han pensat que la situació es podria replicar amb idèntiques raons, la protecció de la població civil. Rússia va autoritzar la zona de vols prohibits demanada pels EUA a l'ONU però l'abús fet d'aquesta resolució que ha portat a la destrucció del règim libi els ha antagonitzat amb Occident. El ministre d'Afers Estrangers de Rússia, Lavrov, va dir: “Mai més Rússia autoritzarà al Consell de Seguretat res similar al que s'ha fet a Líbia.” L'Iran ha pres nota de l'experiència...

El fill de Gaddafi, Saif, era la veu lliberal del règim. Va convèncer el seu pare d'alliberar, entre el 2009 i el 2010, quasi tots el presoners polítics i convertit en hereu no declarat va manifestar estar disposat a succeir el seu pare però sempre que s'imposés una constitució democràtica i eleccions lliures. Possiblement res hauria estat així exactament, però és innegable que quan va començar la intervenció hi havia camins menys cruents que la guerra per transformar el règim...

La guerra a l'Iraq ha estat un error i a l'Afganistan també. Les raons de l'administració republicana per iniciar-les eren presumiblement una afirmació d'imperialisme i una voluntat de controlar una zona políticament inestable i rica en recursos naturals. Les raons de política interior derivades de l'11 de setembre varen ser un catalitzador de la intervenció. En el cas de Líbia, aquestes raons no hi eren amb la mateixa intensitat. Es pot presumir la voluntat de protegir la població i de reforçar el moviment de la primavera àrab per part de l'administració demòcrata, però l'error ha estat el mateix i els efectes per a Occident, similars.