“Oci relaxat”

Perdonin, però no me'n ser estar. Com tots vostès he hagut de sentir aquesta expressió per les mateixes vies i de la mateixa manera que he acabat sabent –sense ganes– que en Messi tenia molèsties en un peu. “Oci relaxat”. Fa cent anys, quan Eugeni d'Ors feia glosses, i fins fa poques dècades aquests dos mots junts s'haurien relacionat amb el tedi oceanogràfic, el dolce far niente intel·lectualment productiu. Però des que la fàbrica americana del cine va globalitzar el sexe explícit i mecànic, això d'oci relaxat més aviat s'associa al mateix camp semàntic d'expressions –angleses, òbviament– com bondage, blowjob i prou variants i perifèrics de la còpula industrial. Una Corinna de tercera divisió –Rahola ho ha escrit– ha explicat al parc de la Ciutadella que els diputats Camacho i Zaragoza s'abandonaven a l'oci relaxat, i ha donat a entendre que, en els entreactes –posem que entre grec i cubana–, van planejar la cèlebre captació de les confidències púbiques i monetàries d'aquesta Corinna de secà. Malgrat que aitals relaxaments no tenen res d'ociós –anys enrere un patró de les finances va acabar fent-hi l'ou per infart–, el sit com descrit en seu parlamentària no comportaria risc cardíac perquè la natura dels protagonistes és tan ufanosa que permet evocar pràctiques cosines del moviment de les plaques tectòniques. Un servidor –excusin-me– i un amic músic darrerament hem parlat d'un possible espectacle basat en una obra de Fages de Climent, és a dir que passo una mena de febrada que m'ha fet sensible a la imaginació escènica. I d'aquí que m'empesqui aquest Camargagate (o amb el nom que vulguin), que comptaria també amb la mateixa Corinna del Putxet i el seu pinxo piscines criat a General Mitre, els quals podrien repetir en pijo aquell relax paquidèrmic de fangar. Com a guapos de la festa representarien l'agilitat, el moviment amb motxilla i xiruca pirenaiques i els viatges a paradisos tax free. I com que, segons la Corinna de la Bonanova, ell és procliu al alçar la mà i diu que, en xinès de Vilabertran, calda de melavella, confegirien una escena de sado andorrà i una “relació inadequada” marca Clinton-Lewinsky per acabar amb el tan típic quadre d'èmbol i pistó infatigables. En el desenllaç s'igualarien tots quatre per sota mitjançant l'intercanvi d'oponents, una pràctica civil que cada dia té més adeptes. Etcètera, perquè la galeria ja no dóna per als comparses dels partits. I d'això..., segur que l'absència al plató de David Fernández va deure's a motius particulars? Perdonin, no ho tornaré a fer.