En canal

La política catalana ha quedat oberta en canal. Esventrada. La comissió sobre corrupció del Parlament ha deixat a l'aire vergonyes passades i altres de ben recents. El relat dels Pujol i el signe d'una època de govern de CiU. La dubtosa necessitat de fer escarni, un rere l'altre, de tots els membres de la família. L'amortització –definitiva?– de tota l'herència política del pujolisme. Les preguntes dels diputats. Els comptes pendents. El tacticisme partidista en totes direccions. La utilització de la comissió per desgastar Mas i el procés que lidera. Les estocades dels aliats. L'interrogatori de Sánchez-Camacho. El replegament posterior de la líder del PP quan va ser ella qui va haver de comparèixer per una escandalosa trama d'espionatge polític. Doble salt mortal del PP. El paper del PSC en tot plegat. Les absències de polítics molt presents com Jorge Moragas...

En alguns moments, el Parlament ha navegat pels meandres més patètics d'un culebrot televisiu. Arrossegat per un corrent difícil d'identificar, s'ha convertit a voltes en un plató del Sálvame i les Belén Esteban de torn hi han desfilat amb un inexplicable orgull.

La política oberta en canal. En canal de televisió. I la societat, perplexa i atordida davant l'espectacle. Els bisturís que s'han encarregat de dissecar els darrers anys viscuts a Catalunya s'han mogut en alguns moments amb habilitat de carnisser. Però ho han fet. La caixa dels trons s'ha obert i n'han sortit un munt de fantasmes. Entre reality show i teràpia de grup, la societat catalana ha vist, ha escoltat... Potser no el que esperava. Però s'ha projectat llum a racons foscos. Ha circulat l'aire en un ambient resclosit. Ara toca als tribunals ventilar responsabilitats on n'hi hagi. És impossible tornar a amagar-ho tot a la calaixera. I al Parlament, abonyegat i adolorit, li tocarà reflexionar. Es podia fer millor? Sens dubte.