Luxemburg
de ser un principat,
no hem estat mai un estat, ni ho serem. Luxemburg és i ha estat sempre un ducat
El darrer 14 d'abril he estat convidat pel Centre Català de Luxemburg a fer una xerrada sobre les perspectives del procés. En aquest sentit, crec que no s'aprofiten prou les potencialitats tècniques i informatives dels professionals catalans a les institucions europees. En aquests moments decisius, no es pot perdre cap possibilitat d'incrementar el capital de coneixement i de comunicació.
De l'interessant contacte amb la nostra gent i el país n'he tret d'altres reflexions. M'aproximo a la història de Luxemburg, i pensant en Catalunya, encara trobo més ridículs els arguments historicistes que l'espanyolisme ranci dedica a justificar la manca de dret dels catalans a obtenir un estat. Diuen que pel fet de ser un principat, no hem estat mai un estat, ni ho serem. Luxemburg és i ha estat sempre un ducat. Diuen, falsament, que la història del catalanisme és aïllacionista. Els grans esdeveniments bel·licosos europeus estan lligats a la dissortada història de Catalunya i la menys dissortada de Luxemburg. Tant Catalunya com Luxemburg perden territori i guanyen o perden llibertats arran del conflicte del XVII, també de la pau d'Utrecht o de l'ocupació napoleònica, quan van esdevenir sengles províncies franceses.
Luxemburg, situat entre dos monstres imperialistes, ha hagut d'actuar amb habilitat. Ha arribat a la independència plena en un procés a terminis. Protoestat el 1815. Amb la creació de Bèlgica i la pèrdua de més de la meitat del seu territori (el de parla francesa), a partir del 1839 passa a ser un estat d'una monarquia dual, amb Països Baixos. El 1867 amb la declaració de neutralitat i desarmament es considera la data de la independència de facto. La formal no arribarà fins al 1890. Amb tota la distància que hi ha, no és descartable que un cop encarrilada la via cap a la República catalana, aquí també apareguin formats de transició.
La complexitat geopolítica i nacional ha comportat una subtil política lingüística de contrapesos. La majoria parla el luxemburguès, dialecte fràncic germànic, oficial des de l'any 1984, i amb creixent força. El francès, emprat principalment per l'administració i molts treballadors de la UE i transfronterers, i l'alemany, emprat en el comerç i la premsa, i en l'educació escrita (no en l'oral), també hi són oficials. Prenem-ne nota enfront d'alguns fonamentalismes que a Catalunya només podrien fer perdre consens al procés.
Finalment, davant la impossibilitat que amb l'hegemonia politicosocial a Espanya mai s'arribi a fer net del trauma de la guerra i el franquisme, la República catalana s'ha de preparar per al seu propi procés de reparació i memòria històrica. El 14 d'abril a la plaça de la Clairefontaine de Luxemburg, centenars de persones homenatjaren els excombatents i represaliats de la II Guerra Mundial. Un acte senzill però emotiu amb el lliurament d'un ram de flors, música de fons de la banda militar i presència del nét, actual duc Enric, i del fill, exduc Joan, de la duquessa Charlotte. La que va optar per l'exili abans del col·laboracionisme i que té dedicada una estàtua a la plaça.
Honor, doncs, als que van patir el nazisme i van lluitar per la democràcia. Els altres, perfectament reconeguts en la sala corresponent del Museu d'Història de la ciutat, els milers d'inscrits al partit nazi i a la Gestapo, van ser jutjats i repudiats; i més tard, al 1955, amnistiats. Però el judici moral i les celebracions institucionals són les que han de ser. Que lluny d'Espanya.