El gran pintor oblidat
Oblidat, si més no, pel gran públic. Fa cosa de quinze dies que coneixíem l'inici de la rehabilitació del Saló dels Passos Perduts del Palau de Justícia de Barcelona, que ens deixarà veure com noves les teles majestuoses d'un dels millors pintors catalans de tots els temps, Josep Maria Sert. Un artista situat als antípodes de les astracanades nefandes d'altres presumptes pintors que gaudeixen de fundacions a la capital catalana.
Sert, malgrat el seu compromís amb la República (que li encarregà l'ornamentació de la gran Sala del Consell del Palau de la Societat de Nacions a Ginebra), i malgrat el seu catalanisme convençut, no se li perdona que es guanyés molt bé la vida i que tingués un reconeixement internacional de primer ordre. Ni tampoc no se li perdona la seva amistat (aspra) amb Cambó, ni amb Torres i Bages, ni amb el sinistre Joan March, ni el seu catolicisme fervent que l'ha estigmatitzat des de fa tants anys. Avui dia, ser catòlic i que la teva obra ho demostri, sembla que molesta.
I sobretot a Sert no se li perdona l'acte que va fer quan, des de París, s'assabenta de la destrucció el 1936 del que ell considerava la seva gran obra: la decoració interior de la catedral neoclàssica de Vic. Sert va quedar realment commocionat. Encara avui pesa com una llosa a la seva biografia que el 1937 viatgés fins a Burgos per negociar la reconstrucció de la catedral amb els feixistes. Tot i això, en un primer moment va ser detingut per separatista, i va anar d'un pèl que no l'afusellen, gràcies a la intervenció d'un altre personatge encara més sinistre, Ramón Serrano Súñer, que, assabentat per ja podem imaginar qui, el va salvar. I així fou com el nou règim dictatorial li va atorgar la possibilitat de refer l'obra que avui podem admirar. Hi va treballar fins al 1945, i poc després de la inauguració, va morir.
Sert va ser franquista? Rotundament no, tot i el que diguin els seus detractors. Es va adherir al règim? Igual com ho van fer molts altres. Fins i tot alguns que anteriorment havien estat maçons, els quals, recordem-ho, durant la guerra eren també perseguits pels anarquistes.
La seva única obsessió era refer el que ell considerava la seva gran obra, els llenços monumentals de la catedral de Vic. En una segona versió postguerra civil, veiem emergir cruelment representada la Passió de Crist com una gran analogia de la passió de la humanitat sencera en guerra; tot esdevé un gran calvari mentre que els sants i els evangelistes prenen una transformació simbòlica que encara avui ningú no ha superat: sant Lluc mateix, ajagut tensionat damunt un bou gegant escrivint l'evangeli, és una de les moltes escenes colpidores, entre cossos que es retorcen amb el seu dolor i que amb la seva sang miren de redimir el món.
Una visió aquesta del tot allunyada de la vida moderna, abocada de ple a les satisfaccions hedonistes immediates. De fet, és una visió que avui dia no s'entén. De fet, ni molts capellans ni teòlegs no l'arriben a capir del tot.
El que hi ha a Vic no ha agradat mai a cap majoria: ni als franquistes quan es va acabar, ni als d'esquerres per tot aquest historial volgudament manipulat del pintor, ni als crítics d'art inflats de vanitat i contents d'haver-se conegut que ho troben lúgubre i fora “del seu temps”. I per no agradar, no agrada a certs missaires que creuen erròniament que l'excés d'imatgeria distreu del missatge real de l'evangeli.
Això sí, el dia que japonesos, nord-americans o vés a saber qui, comencin a fer pelegrinatges per veure l'obra de Sert a Vic, aleshores sortiran tot
d'il·luminats a dir que ells tota la vida han estat sertians. Salvant distàncies i maneres, és la nostra Capella Sixtina. Podrem tornar a valorar com cal aquest gran pintor?
