Pressentiments

És veritat: tinc pressentiments, però no pas bons. He sentit i llegit que Felipe González ha sortit del cau a empènyer els seus candidats en les properes eleccions. És elogiable per ell com a lluitador: sols la seva presència aixecarà molts ànims. Els caps del partit, de primer, van aguantar ferms les crisis interiors i van intentar trobar-hi solucions sense ferir ni defenestrar ningú. Quimera impossible d'aconseguir! Les crisis internes acaben sempre amb dimissions, abandons i, últimament, un percentatge important de corrupció, provada o no, però que denigra tots els qui toca i força molts a deixar la política. Altres, pulcres, honrats, tornen cap a casa, incapaços de pair els canvis que s'han fet –per empitjorar– i es preveuen i endevinen resultats electorals mediocres per als desinflats socialistes. Les veus, escrits i tota mena de mitjans per comunicar-se i recuperar la unitat que hi havia en el partit socialista fa anys, són una quimera. La realitat té múltiples raons per produir cansament, desil·lusió i planys pels objectius no assolits. Em costa de posar la ineptitud, no admesa ni pels sapastres que l'espifien toquin el que toquin. Si hagués de definir el cas amb poques paraules, diria: cansament, apetències no assolides, enveges com ara “què té aquest que no tingui jo?” i fuga del fracàs col·lectiu. Una vegada més, la història es repeteix!

Pel que fa a l'altre membre en discòrdia, entenc que
és molt semblant. Del partit dels populars, algun cop n'he sortit tocat com a cronista. La dreta d'aquest país és molt susceptible: no aguanta una ironia i menys encara, una broma airejada públicament. A mesura que han anat tenint problemes de tota mena, alguns s'han tornat irascibles, malpensats i victimistes. Hom creu que tenen mala peça al teler per a les eleccions que s'acosten. Ho saben
i Rajoy intenta sense èxit fer-se un nom a Europa i influir
a casa.

El desgast produït per dos elements ha fet forat: la repressió de la corrupció, que feia la impressió que amb ells no s'atrevia, i l'altre, la barreja del desgast produït per la crisi amb el tracte cada vegada més intens amb Europa. S'ha de dir que Zapatero els ho va deixar malparat. No en va endevinar ni una, que ja és dir. Feia la impressió que no sabia on era i el que feia a Europa i Espanya i desfeia a Catalunya. Rajoy s'assabenta poc dels temes i vigila on hi ha fotografia col·lectiva per posar-s'hi. I poca cosa més. La presidenta d'Alemanya el posa perquè diu que resulta decoratiu. I així anem. No cauré en la lleugeresa de dir què passarà, de què sols tinc una idea. És un fet que l'actual posicionament polític espanyol s'europeïtzarà, canviarà i ens afectarà. Fins a quin punt? És tema per a un altre article. I de Rodrigo Rato, a qui conec dels anys vuitanta –jo era representant del negoci familiar de fabricació de gasoses i ell era president d'Anfabra (Asociación Nacional de Fabricantes de Bebidas Refrescantes Analcohólicas)–, també en parlaré ben aviat. Serà divertit!