Teresa Rebull

Hi ha vides anodines i vides apassionants. Vides ensopides com un plat de bledes i vides salades i empebrades. Vides marcades per l'opulència i vides obreres amarades pels olis i les suors de la fàbrica. Vides tramposes i vides honestes, coherents, emocionants. Vides insignificants, amb menys recorregut que la memòria d'un peix, i vides que guanyen la mort en continuar existint en el record de la gent. Vides avorrides, tedioses i vides com la d'aquell tros de dona anomenada Teresa Rebull.

Militant del POUM durant la Guerra Civil, va patir la repressió estalinista i, posteriorment, l'exili, en què va participar en la resistència contra els nazis. Més endavant encara, passat el Maig del 68 a París i amb mil oficis sobre les seves espatlles (venedora de fruita, espardenyera, actriu, secretària, dansarina...), va acceptar la proposta que li va fer un joveníssim Lluís Llach i va agafar la guitarra. Tenia 50 anys i, a partir de llavors, l'anomenada “àvia de la Nova Cançó”, es va dedicar a cantar per aquests mons de Déu contra la dictadura i per la recuperació de les llibertats nacionals dels catalans.

La Teresa va marxar la setmana passada. Tenia 97 anys i des de feia temps vivia (i pintava) a Banyuls de la Marenda, al nord del país. En el moment d'escriure aquestes ratlles li torno a escoltar la veu a través de la seva cançó Paisatge de l'Ebre. És la meva manera de dir adéu a una dona extraordinàriament rica en anècdotes. En contava més de mil. Jo em quedo amb aquella de l'any 1973 a Madrid, quan ella feia uns recitals acompanyada de la cantautora castellana Elisa Serna. Un vespre, la policia franquista va endur-se les dues dones a comissaria per tal d'interrogar-les. Per què? Es veu que a l'autoritat la preocupava molt un nom que la Teresa citava sovint en els seus concerts i que, segons els agents, podia ser un perillós terrorista grec: Joan Salvat Papasseit!