Matèria obscura

L'altre dia estava llegint el diari i em vaig aturar en un titular: La matèria obscura es repel·leix ella mateixa. La matèria obscura, que ocupa un vuitanta per cent de l'univers, s'anomena d'aquesta manera perquè els científics en desconeixen les propietats. I resulta que quan sembla que se'n sap alguna cosa, la matèria obscura no deixa de sorprendre els científics. El que s'explica més enllà d'aquest titular és el descobriment que han fet el físic britànic Richard Masey i un equip de científics observant el xoc de quatre galàxies a 1.300 milions d'anys llum. La qüestió és que fins ara es pensava que la matèria obscura tan sols interactuava amb la matèria convencional a través de la força de la gravetat, però mai s'havia observat que reaccionés amb ella mateixa generant repulsió, com farien dues partícules de la mateixa càrrega en trobar-se.

La veritat és que a mi aquests conceptes se m'escapen, i m'he limitat a transcriure tan bé com he sabut el que s'explicava en aquesta notícia. El meu cervell no entén de distàncies d'anys llum. Necessita magnituds més terrestres per entendre alguna cosa. Això de la matèria obscura repel·lint-se ella mateixa ho puc entendre, per exemple, pensant en l'actitud de Rajoy i el Partit Popular respecte a Rodrigo Rato. Que si això no té res a veure amb quan va ser ministre, que si la justícia és igual per a tothom, que si ja fa temps que al partit no se sap res d'ell, Rodrigo què?, etc. Vaja, com quan es van repel·lir les galàxies Rajoy, PP i Luis Bárcenas quan la comptabilitat en B del partit del govern va entrar en combustió.

Així sí que puc entendre una mica això de la matèria obscura. Ara bé, no ho sabrem mai tot. Perquè estiguin segurs que rere tot aquest espectacle de matèries obscures repel·lint-se segur que hi ha equilibris foscos que se'ns escapen. Per exemple, penso que si Rajoy, Montoro i el PP han acabat lliurant Rato a les mans de la justícia deu haver estat quan ja ha tingut prou temps per fer aixecament de proves de tot el que se l'acusa per acabar sortint dels jutjats gairebé impol·lut.

I torno a pensar en David Fernàndez i el que li va dir quan, el novembre de 2013, Rato va comparèixer amb tota la seva matèria obscura al Parlament per defensar la seva gestió a Bankia. Li passi el que li passi des d'ara, jo també li ensenyo una sandàlia i li repeteixo, a ell i als que ara el repel·leixen, el que li va dir Fernàndez: “Ens veurem a l'infern. El seu infern és la nostra esperança. Fins aviat, gàngster. Fora la màfia!”