Assimilacionisme i multiculturalisme
L'arribada a França d'immigrants de les antigues colònies procedents del nord d'Àfrica als 60 i 70 o al Regne Unit de l'Índia i el Pakistan als 40 i 50, o a Alemanya de Turquia i d'Europa del sud, per raons de necessitat de mà d'obra a partir dels 60, planteja de nou per als estats europeus un problema antic, abans de classe, ara d'ètnia, cultura i religió... No és cert que al s. XIX la diversitat dels països europeus fos menor que ara. Només la meitat de la població francesa parlava francès després de la revolució i un diari liberal anglès publicava al 1864 en relació amb la classe treballadora: “una casta a part, una raça de la qual no sabem res, amb vides diferents de les nostres, persones amb les quals no tenim punts en comú”. És dubtós si un proletari de l'època victoriana tenia menys en comú amb un ciutadà de classe mitjana que aquest avui amb un pakistanès que vesteix igual, escolta la mateixa música o és fan del mateix equip de futbol. La immigració de països propers no crea el dubte profund que genera a la societat l'immigrant de països llunyans per als qui, encara que injusta, la pregunta: “a qui seran lleials” sembla justificada. És aquesta la llavor del racisme. La menor importància dels sindicats i la religió, elements de cohesió social, i la presència absoluta del mercat arreu, ha fet que els europeus defineixin ara la solidaritat no en termes polítics com abans, sinó d'ètnia, cultura i fe. La política de la ideologia ha donat pas a la política de la identitat.
El multiculturalisme, el desenvolupament separat de grups socials en raó de la seva diferent cultura, ètnia i religió, va néixer al Regne Unit com a conseqüència que el combat contra el racisme va passar de ser el dret a la igualtat a ser el dret a la diferència. Es varen ficar en “capses socials” diferents ètnies i cultures pensant que eren homogènies. Amb el temps això va donar lloc a conflictes entre grups ètnics diferents, per exemple antillans i indis a l'Anglaterra dels 60. La societat no està, no pot estar formada per grups socials que, derivats de l'ètnia i la cultura, competeixen entre si. El multiculturalisme va reforçar els vincles de grup i va ser en definitiva una barrera al mestissatge. La religió, que, especialment per als musulmans, no era important a la primera generació, ho ha esdevingut més a la segona i la tercera com a base de la cohesió del grup derivada d'una cultura compartida i sentida diferent respecte de la resta. Freqüenten més la mesquita els turcs d'Alemanya que els turcs de Turquia...
La política a França va ser l'oposada. La base era l'assimilacionisme, tractar cada persona com un individu, no com formant part d'un grup diferenciat per cultura o ètnia. Tots havien de ser ciutadans de la República que, en ser laica i jacobina, encaixava poc amb els usos i pràctiques dels immigrants. Si el multiculturalisme no va funcionar al Regne Unit, una política basada en conceptes radicalment diferents a França tampoc, perquè les diferències econòmiques de la població autòctona i la immigrant van generar guetos i segregació i això va aguditzar les diferències ètniques, culturals i religioses que es mirava de reduir. Els immigrants varen retornar als seus orígens, cultura i religió, quan es van sentir segregats per una societat que no els acollia.
A Alemanya no hi va haver voluntat d'integrar els treballadors, que formalment eren “invitats” a treballar, gastarbeiters, i s'esperava que retornessin al seu país una vegada acabat el període en què l'economia nacional els necessitava. Així va succeir amb espanyols i portuguesos, però després de 30 anys, de tres milions de turcs només un milió són avui ciutadans de la República Federal... Es reprodueix el problema.
La base de la integració està en una radical igualtat i fins i tot diferenciació positiva de drets estant especialment amatents al fet que la defensa del dret individual no faci retornar l'immigrant a la reafirmació de la diferenciació. La diferenciació ha de ser de l'individu i no del grup del qual forma part. No hi pot haver integració social si no hi ha un mínim de valors compartits i aquests per ser-ho han de ser valorats com a tals pels nouvinguts tot i mantenir els seus costums. La dreta sempre ha defensat la diferència més com una protecció del propi privilegi que com un dret de l'immigrant. Les crítiques a la integració dels musulmans a Catalunya o el dret a un ensenyament especial per llengua són dos exemples diferents d'un problema similar. Hi ha el dubte de si el ministre de l'Interior d'Espanya no ho entén, no és capaç d'entendre-ho o fa veure que no ho entén del tot.
