Constitució i economia de pau

L'equip del jutge Santi Vidal, esdevingut víctima injusta de la intolerància del Consell General del Poder Judicial, ens ha proposat un model de constitució que indirectament impulsa una economia de pau. Junt amb els drets de la naturalesa, entre els quals figura també la responsabilitat de governants i administrats per evitar i recuperar la degradació de l'entorn, hi ha implícita la voluntat de reivindicar una economia desmilitaritzada. L'article 85 del projecte de constitució, que ja ha rebut més de dues mil esmenes, diu que Catalunya vol ser una nació de pau i que el seu territori és lliure d'exèrcit i forces armades. Aquest article ha provocat la reacció immediata del sobiranisme atlantista, partidari que la nostra república tingui una força tradicional de defensa i es mantingui dins l'OTAN (tot i que el poble català va votar contra la permanència a l'aliança en el referèndum de 1986). Contràriament, el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) es manifesta partidari de promoure una “cultura de defensa”. En el seu document La futura força de defensa de Catalunya analitza els beneficis que pot comportar entrar en el complex militar-industrial, especialment per a l'economia: “Una política de defensa que repercutís en un model propi tindria uns efectes positius sobre la indústria militar catalana i la R+D+I que té associada (…) Un model de defensa propi podria canviar la situació, fent ressorgir tot un mercat interior i exterior de material militar que faria aparèixer empreses pròpies en aquells subsectors que tradicionalment han estat deficitaris a Catalunya per raons polítiques de l'Estat espanyol, no per manca d'iniciativa empresarial o de manca de professionals amb coneixements tècnics.”

La Constitució pacifista del jutge Vidal implica una reflexió oposada al pensament del CEEC: la indústria bèl·lica catalana comportaria un risc de conflictes amb els veïns dels sud de la Mediterrània i tindria un cost insostenible. És més, paradoxalment i per dinàmica del lliure mercat, acabaríem fabricant armament per a l'Estat espanyol, com ja vàrem fer-ho amb l'exèrcit de Felip V després del 1714 (fet “positiu” per alguns historiadors perquè va incentivar l'economia catalana després de la derrota). Pensem que l'OTAN ha reclamat als països membres inversions militars de fins al 2% del seu PIB i que Catalunya hauria de satisfer aquesta demanda a més de finançar una part del pressupost total de l'aliança (l'Estat espanyol està obligat a pagar actualment el 3,5%). Més del 2% del nostre futur PIB, molt per sobre del model holandès o dels països escandinaus, aniria destinat a la nostra estructura militar. Convindria que el Consell Assessor per a la Transició Nacional analitzés si la nostra república podria assumir aquest cost que requeriríem per la millora de la cultura, l'educació i la sanitat i per impulsar un model energètic que ens permetés no dependre del gas i el petroli dels conflictius països àrabs. La no-existència d'un exèrcit tradicional no exclou, però, que dissenyem un sistema d'autodefensa civil aprofitant les actuals tecnologies de telecomunicació i vigilància. El dilema no és: exèrcit, sí; exèrcit, no. La qüestió que hem de discutir és si volem una economia de pau o una economia de guerra. Vigilada per l'exèrcit la pax economica, com deia Ivan Illich, faculta una nova elit militar per imposar les formes de vida de la població.

En aquest debat democràtic han de parlar els portaveus de totes les entitats pacifistes, com el Centre d'Estudis Joan Bardina, la Fundació Randa, Justícia i Pau, Nova Innovació Social, Fundi Pau i Eco Concern, entre altres ONG. També s'ha de divulgar el llegat de patriotes pacifistes com Lluís Maria Xirinacs i Alfons Banda o d'activistes com Martí Olivella. Els sobiranistes militaristes i els sobiranistes pacifistes han de començar a documentar responsablement la seva proposta. O optem per una constitució que faciliti una economia de guerra (que sol acabar amb corrupció) o optem per una constitució que fomenti una economia de pau. No hi veig una tercera via.