Entre l'estètica i la política
Van passant els mesos i el 9-N cada cop es va consolidant en la memòria col·lectiva més com un gest estètic que com un acte amb transcendència política. Aquest era sens dubte el risc d'ajornar les eleccions gairebé un any després dels fets sense haver consumat un referèndum. Amb tanta distància temporal, els comicis al Parlament es podrien convertir en tot menys en la suposada “segona volta” d'un pronunciament sobre l'estat propi. Vist en perspectiva, el denominat procés participatiu cada cop es percep més com l'apoteosi de les expressions de concurrència ciutadana massiva que han caracteritzat el procés d'ençà de la gran manifestació de la Diada del 2012. Un pas més en una sèrie de litúrgies ecumèniques que congreguen la comunitat nacional catalana, d'àuria inequívocament democràtica, però decidida a esquivar tota voluntat de coacció sobre aquells que no participen del projecte. El 9-N demostra amb molta vehemència que la democràcia és un atribut de legitimació més per crear un estat, però que no és una condició necessària per assolir un objectiu que està molt més associat a la configuració d'una capacitat de control sobre una població i un territori. De fet, és curiós i significatiu que l'esperit del 9-N només pervisqui en els mandats repressius de les autoritats de l'Estat espanyol. El més rellevant d'aquell dia, i l'únic que en aquests moments permet salvar el record d'aquella efemèride, és que va representar un desafiament al poder de l'Estat. En desobeir la segona providència del Tribunal Constitucional, el president de la Generalitat i alguns membres del seu govern van convertir en ineficaç la legalitat espanyola (tot començant per la Constitució) i van posar així en qüestió la capacitat repressiva de les autoritats centrals en territori de Catalunya. Per això la continuïtat de les conseqüències polítiques del 9-N no es mesuraran a partir de les vicissituds més o menys afortunades per on ens fan transitar els partits i les associacions sobiranistes, sinó pel desenvolupament de la querella plantejada pel ministeri fiscal contra Mas, Ortega i Rigau. Només en el desenllaç d'aquella primera ruptura es podrà calibrar, en primer lloc, la relació entre el 9-N i l'evolució posterior del procés i, en segon lloc, la capacitat de la representació política catalana de perpetrar la ruptura global que una secessió respecte a una democràcia de baixa intensitat com Espanya reclama. Cal no oblidar que la consecució de les estructures d'estat perfilades en el full de ruta del 30 de març per als actors polítics i socials principals del sobiranisme exigeixen una desobediència molt més extensa en l'aparell de govern de la Generalitat i en la seva ciutadania que la de tres o quatre membres de la cúpula política. En alguns àmbits, com en el de la hisenda pròpia, cal que el trencament de la legislació tributària espanyola l'impulsin un bon nombre de funcionaris als quals no es va voler comprometre en el procés participatiu. De moment, aquesta setmana ja hem vist com el govern espanyol ha adreçat un requeriment d'incompetència al govern de la Generalitat contra la creació del comissionat per a la Transició Nacional que pot provocar la suspensió cautelar de les funcions i el càrrec que ocupa Carles Viver Pi-Sunyer. S'exposarà el comissionat a un procés penal si es manté en les seves responsabilitats? Li donarà cobertura el govern de la Generalitat, cosa que propiciarà una nova ràfega de querelles contra alguns dels seus membres?
Fins ara les expressions cíviques en defensa de la sobirania catalana, inclòs el 9-N, no han deixat enrere la cèlebre afirmació que va fer Unamuno (en relació, justament, amb les reivindicacions de la ciutadania catalana el 1906 en protesta contra la llei de jurisdiccions), segons la qual als catalans “ens ofega l'estètica”. Veurem fins i tot abans del 27-S si, més enllà d'aquesta flaca taumatúrgica, som capaços de convertir el símbol en resultat, si també en política som per una vegada capaços de lluitar i de guanyar.
