Mestres

Els experts treballen per saber què va passar en el drama de l'institut Joan Fuster de Barcelona. El ministre Wert ha creat un grup de treball per prevenir “problemes de violència a les aules”. Mentrestant, la consellera Rigau creu que estem davant d'una malaltia mental d'un nen de 13 anys que va matar un professor i va ferir dues mestres i dos companys de l'institut. Les reaccions de l'afer són molt delicades i les accions puntuals que es puguin emprendre estan carregades de bona voluntat, tot i que els efectes no seran ràpids.

Tot i això, dilluns es va fer públic amb el succés la perillositat i l'estrès que provoca ésser mestre. Val a dir que, segons dades del mes de març passat, l'ofici de mestre va ésser a Espanya el que va tenir més baixes laborals. La majoria per estrès. No hi ha dubte que és una tasca en què sovint la societat no és prou coneixedora de la seva responsabilitat. Només cal veure els sous dels mestres, malgrat que hagi desaparegut l'expressió “cobres menys que un mestre”... Una tasca que socialment es considera prioritària després de la sanitat.

Hi ha moltes veus autoritzades que fa anys que detecten problemes greus en la comunitat educativa, on el mestre queda desemparat. No cal utilitzar casos extrems com ara el de dilluns per adonar-se que el mestre que generalment està ben preparat per ensenyar es veu obligat a ser una mena de tutor, vigilant, confessor, protector, amic i responsable únic de l'educació de nens i nenes. Tasca que no tothom hauria de saber fer i que sovint no es veu ni compensada pel suport d'uns pares que continuen creient que la culpa és del mestre perquè el seu fill és el millor.

He escoltat per veu d'un familiar, avui mestre retirat i dedicat a l'escriptura, com era el seu dia a dia en un institut de Sabadell. Carregat de paciència i mancat d'eines per controlar uns nens que feien de les classes autèntiques jornades plenes de bretolades. Dissortadament, dilluns es va superar en negatiu aquell anomenat tirador que feia gràcia en els aldarulls escolars...