Institut Joan Fuster

Es fa difícil trobar el to i la tranquil·litat per parlar d'aquesta desgràcia ocorreguda a l'institut Joan Fuster de Barcelona, una qüestió complexa que requereix respostes complexes i que no admet l'aplicació desesperada d'una fórmula única i màgica. Com en molts altres casos que afecten directament les persones, es barregen molts components tant en la voluntat de comprensió dels fets com en la cerca de solucions. Però almenys sabem el que, per honestedat intel·lectual, no es pot fer. No es pot fer caure tota la responsabilitat sobre una malaltia, un brot momentani i desconegut, com si es tractés d'un assumpte estrictament individual, que no té res a veure amb les circumstàncies que viu el noi autor de l'agressió. Tampoc es pot dirigir únicament la mirada acusadora sobre aquests pobres pares que ben segur ho han fet tan bé com han sabut. I menys encara es pot culpar el mateix institut i els mestres, que prou feina tenen en el seu dia a dia, en les difícils circumstàncies en què es troba l'escola pública avui dia.

Les malalties mentals existeixen. I la preadolescència i l'adolescència són etapes de grans dificultats emocionals, mentals i socials. Una etapa que requereix una especial atenció i cura. Ho saben els pares i ho saben molt bé els que breguen cada dia amb persones d'aquestes edats. Hi ha una frase, clàssica en el feminisme, que diu: tot allò que és personal és polític. I és que tots som éssers socials i res és aliè al tipus de vida que fem i rebem, a les condicions que ens envolten. Al cor de tota malaltia mental trobem sempre diverses formes i vestits, factors socials, col·lectius, creences i circumstàncies que les afavoreixen o potencien... I un exemple clar el tenim en el que expressen experts en salut mental. Com és que en aquesta època de crisi econòmica, social i política, i malgrat que no se'n parli, ha augmentat el nombre de suïcidis? Com és que ha augmentat el nombre de psicofàrmacs que pren la gent? I estan a l'ordre del dia les depressions de tot tipus.

I en l'àmbit de l'escola publica, recordem-ho: aquesta desgràcia ha succeït en un institut públic, on els professionals remarquen la fatiga, el poc temps que tenen per coordinar-se entre si, per coordinar-se amb professionals de l'exterior, per connectar a fons amb les famílies, per xerrar amb els nois i detectar els seus malestars personals i grupals, és a dir, per veure i tractar la persona més enllà de l'alumne. S'han retallat recursos, s'han endurit les condicions de treball, es disposa de menys temps... I així i tot fan la seva dura i alhora fonamental feina cada dia. L'administració, al revés del que fa, hauria de mimar-los, protegir-los, donar-los mitjans per poder aproximar-se millor als alumnes i als seus problemes, a la seva vulnerabilitat en una edat de canvis, fragilitats, recerca i violències. Els protocols que s'apliquen no aprofundeixen en la vida diària, no entren en les relacions de grup, en els malestars, en la manca de referents socials adequats.

Política i i psicologia, un cop mÉs, se'ns ajunten en aquest fet desgraciat. Les persones som el punt d'unió, de confluència de molts condicionants. Hi ha relacions entre la individualitat més íntima i les decisions col·lectives. I hem de poder actuar sobre els components que estan a les nostres mans. La distribució de recursos públics juga un paper, no sabem fins on, però sí, un paper en aquest drama. I aquí sí que sabem el que es pot fer. No hi ha res més important que l'educació tant pel que fa al futur del país i al dels seus professionals com per a la convivència i el benestar de la ciutadania. És cert que no tenim cap garantia que una millora de les condicions de treball del professorat o una coordinació més atenta de recursos i la possibilitat d'aprofundir en el diàleg eviti aquesta i altres catàstrofes. Però cal posar tots els mitjans perquè no es repeteixi més. I millorar les condicions dels que intenten educar els nostres nois i noies per fer-los més capaços d'afrontar les crisis que comporta el fet de fer-se grans, en un món i una cultura violents, i fer-ho amb menys riscos per a ells i elles i per als que els envolten i els estimen.