Evitar la confusió

En èpoques de grans canvis s'ha d'evitar el desordre i la confusió. Europa ha estat sempre un espai d'aspiracions insatisfetes. Mitjançant les frustracions i els errors ha anat avançant de forma erràtica fins avui en dia. Qualsevol observador de la situació en acabar la darrera guerra mundial no hauria mai somniat que setanta anys després Europa seria un gran espai de convivència. L'Europa d'avui, malgrat la crisi i l'avanç de partits xenòfobs i euroescèptics, és un èxit sense precedents que els polítics no han sabut capitalitzar. Els discursos antieuropeus emfatitzant els errors i els problemes derivats de la gestió de 28 estats han fet un gran forat en molts països. Una cinquena part dels diputats al Parlament Europeu són xenòfobs i molt crítics amb les institucions de la Unió.

En termes econòmics, Europa és una superpotència que pot rivalitzar amb els Estats Units. No ho pot fer militarment i tampoc com a potència política perquè la força europea no està en la seva unitat sinó en una complexa diversitat que és el fruit de molts segles amuntegats que ens han fet com som i no podrem pas canviar les nombroses identitats que van des de la personalitat de les grans capitals fins a les idiosincràsies dels pobles més petits. Nosaltres, els europeus, hem estat criats en la diversitat i hem passat les nostres vides en companyia de la diferència. Bauman diu que hem après lentament l'art difícil de viure amb la diferència pacíficament. Ho hem hagut d'aprendre perquè a les nostres espatlles hi portem segles de guerres, conflictes, divisions i odis.

Hem hagut d'aprendre a viure en el respecte a l'altre. La unificació europea no ha estat un caprici o una idea brillant dels que van dissenyar l'embrió del que avui és la Unió Europea. És la conseqüència d'un clamorós prou als conflictes i a les guerres. Hem après un esperit europeu que es podria resumir en una certa capacitat, fruit de l'escarment, per enraonar amb l'estranger, l'adversari o fins i tot l'enemic.

Hem entrepussat molt sovint per aprendre a caminar cap a l'objectiu de la llibertat, la pau i el progrés. Els canvis de fons com els que estem vivim en la nostra època capgiren programes que semblaven inalterables. La política d'avui no es farà amb discursos ja rovellats, que no tinguin en compte els canvis profunds que s'estan produint en el subsòl de les societats.

La proliferació de tants partits nous
a Europa té més causes que les derivades de la crisi econòmica. La seva irrupció es deu més a les expectatives frustrades i a una certa desorientació que ve donada pels avenços tecnològics que ens fan més autònoms però alhora menys segurs.

Els partits que reneguen de l'Europa amb seu a Brussel·les i amb el centre financer a Frankfurt, augmenten la seva representativitat en tots els àmbits polítics nacionals. L'UKIP ha aparegut de sobte i amb força a Anglaterra, el Front Nacional aniria primer en unes eleccions a França, el Partit de la Llibertat d'Holanda, d'extrema dreta, condiciona la política holandesa, el Partit dels Finlandesos ha aconseguit un bon resultat en les eleccions de diumenge passat, els Demòcrates Suecs tenen 49 escons al Parlament d'Estocolm des de les eleccions del setembre passat, l'Alternativa per Alemanya va aconseguir més del 7% dels vots en les eleccions europees. I aquí, dues forces noves, Podem i Ciutadans, poden obtenir resultats determinants en les eleccions municipals, catalanes i espanyoles.

Malgrat la retòrica dels polítics de tota mena, les condicions de vida d'una majoria de ciutadans no milloren. I, el que és pitjor, les esperances de futur són minses. Ignorar aquesta realitat demostra una falta de visió que és sovint castigada en les eleccions. Potser ha arribat l'hora que els partits i els polítics parlin amb més claredat, amb visió de futur, sense pensar en les properes eleccions sinó a aportar solucions racionals que encara que siguin doloroses són les millors, tal vegada les úniques, per conservar un país de qualitat.

Catalunya és europea i europeista.
Per això ha de procurar establir unes bones relacions amb les institucions europees, amb tots els països de la Unió, però principalment amb França i Alemanya. Tal com està dibuixat el mapa polític europeu serà molt difícil que s'obrin les portes de Brussel·les, Berlín i París si prèviament no s'ha arribat a un pacte amb Madrid. Em diran que això és impossible. Certament, així és ara per ara i potser serà sempre igual. Causa frustració el menyspreu continuat a la singularitat catalana.

Però el conflicte existent entre Espanya i Catalunya ha d'acabar en una taula de negociacions. L'statu quo no pot continuar. Una ruptura unilateral amb l'Estat es podria proclamar des d'una majoria al Parlament. Seria com entrar en un període d'incertesa que ens deixaria desprotegits.