La mare, al passadís

Diverses vegades he hagut de portar familiars a l'hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i sempre veig el mateix. A l'edifici antic, l'amuntegament d'urgències era del Tercer Món, les instal·lacions del nou són les adequades, però els malalts continuen arrenglerats als passadissos. Com li va passar a la meva mare, que s'hi va estar un cap de setmana. Tan greu estava? No, només feia temps; esperava que la pugessin a planta quan hi hagués un llit lliure. Castigada al passadís, com la resta de malalts forçats a passar una mena de quarantena penitencial a urgències.

Als soferts usuaris de la sanitat pública catalana se'ns diu amb insistència que les retallades no afecten la qualitat assistencial. No? Que em diguin quina qualitat de vida té una persona de 94 anys que s'està un cap de setmana en un passadís, en un llit estret o llitera provisional i sense saber mai si és de nit o de dia. La meva mare va acusar de seguida la síndrome de confusió situacional pròpia de les persones grans. És un concepte que vaig aprendre allà mateix fa uns anys, i ho aprofito per aclarir que no tinc cap queixa del personal de Sant Pau. Al contrari.

Sí que em queixo del sistema català de salut. Professionals de diversos centres sanitaris em diuen que les urgències són un embut, una sala d'espera obligatòria per pujar a planta. Com que s'eliminen llits i es redueixen plantilles, els malalts i familiars passen primer per urgències per posar-se en remull, com una maceració mental i burocràtica. I encara ens diuen que les urgències es col·lapsen per culpa dels usuaris! No, qui embussa és la rutina convertida en norma d'aparcar a urgències malalts que no són d'urgències, amb els entorpiments que això provoca en un servei concebut per a una altra finalitat específica. Si el conseller o un alt càrrec del Departament de Salut ha d'ingressar un familiar en un hospital, fa cua també als passadissos d'urgències?