Un bon llit per al rei

Sempre passa igual. Recordeu aquell rei que, desgraciat com era, buscava la camisa d'un home feliç (probablement per quedar-se-la)? Sí? I que quan els seus servents van trobar l'home, va resultar que no tenia camisa? Deu ser dura, la vida dels reis.

Mireu, no fa pas gaire, en un país remot del qual no recordo el nom, un rei tenia mala jeia. Havia provat llits de
tota mena i preu, matalassos de llana, de molles, de làtex i de diverses combinacions aleatòries, sense trobar la manera de poder descansar els seus ossos cansats quan la seva jornada laboral li permetia buscar el merescut descans. Un exèrcit de servidors discrets i meticulosos havien regirat tots els racons del vell regne i fins i tot dotzenes d'espies havien investigat palaus estrangers i gran hotels del món sencer, sense ser capaços de descobrir un llit que s'avingués a l'ossada del monarca. Aquella era una missió impossible.

Però llavors el rei del país remot va saber d'una petita ciutat que tenia un hostal que servia les menges més exquisides del món. La ciutat estava situada al límit del seu regne, però va decidir complaure's el païdor de la millor manera possible, potser per compensar els problemes irresolts del seu dormir reial. Al cap i a la fi, un bon tiberi sol produir somnolència, va pensar.

No era pas fàcil tenir taula parada a l'hostal triat. Reis i prínceps, senyors i poderosos es diputaven les taules d'aquell reconegut cuiner. Calien mesos i anys d'espera per tenir l'honor d'aquella taula. Però, és clar, el rei és el rei. Li van fer un amable forat a l'atapeït calendari. El rei va seure, va sopar, va fer el rotet i se'n va anar a dormir. Tenia habitació reservada en una fonda discreta de la petita ciutat. Déu meu! El sopar va ser extraordinari, com esperava. Però el llit ho va ser tant o més! Allò era el que havia estat buscat tota la vida, un matalàs que l'acollís com una mare.

No va dir res. Quan va tornar a la cort, encomanà als seus servidors que li busquessin discretament la marca del matalàs de la fonda. En volia un. Pagaria el que fos. Va maleir la tropa d'ineptes que tant deien haver suat buscant i que no havien sigut capaços de trobar una cosa tan evident i fàcil com el matalàs miraculós de la
fonda discreta de la petita ciutat del restaurant reconegut arreu.

Els servidors van córrer a preguntar. En aquell temps les coses ja tenien marca, de manera que només calia un nom i una adreça. “On heu comprat aquest matalàs?”, preguntaven a l'amo de la fonda. “De quina marca és?” “Perdoneu –va dir l'amo–, el vaig comprar en una fàbrica que els liquidava perquè havia fet fallida. La marca ja no existeix. De matalassos com aquest no en fa ningú. El que els feia es va arruïnar.” El país és com és.