El pacte per a la salut
En dos articles anteriors vaig analitzar diferents propostes per a la millora del nostre sistema sanitari. Es va fer des de la voluntat de ser propositiu, i no només reflexiu tot i evitant fer més preguntes que no donar respostes. En aquest darrer article voldria comentar la possibilitat de poder pactar algunes d'aquelles prescripcions per bé de mantenir el que té de bo el model català, en tots aquells assoliments que es puguin sostreure del debat partidista.
Certament un gran pacte nacional de la salut ja s'ha intentat, i ha fracassat, en la legislatura actual. La preparació dels treballs va comportar un greu error per l'excessiva involucració política a què es va veure sotmès des de bon començament. Millor era posar a treballar els continguts per part dels tècnics, si es vol consensuats aquests políticament, però experts, i després retornar-ne les conclusions als polítics, per justificar si era el cas el seu desacord i proposar les esmenes que les fessin acceptables. Així es va fer si més no amb el pacte nacional per a la recerca, d'èxit reconegut. Començar a l'inrevés, des de posicions polítiques, sindicals i patronals, va vincular opinions a prejudicis, més difícilment reversibles des de les proposicions inicialment formulades per polítics i davant d'altres polítics. No ens podem ja fiar, doncs, d'un pacte nacional de salut –un cartutx cremat– que en qualsevol cas, tal com es va plantejar, era una missió impossible. Malgrat això, alguns canvis de direcció en l'actual dinàmica són del tot necessaris. La llei d'ordenació sanitària de Catalunya, amb vint-i-cinc anys a les seves espatlles, s'hauria de repensar en clau d'una nova governança, ubicant correctament els òrgans de participació, consells de direcció i junta efectiva d'accionistes, de manera coherent al que suposa l'iter que va des del govern (i Economia-accionista) / Dept. de Salut (guia i direcció) / CatSalut (cobertura serveis) fins a proveïdors (propis i participats). En el cas concret dels ens participats, la intervenció pública ha de ser sens dubte de natura diferent a la dels propis, segons sigui la responsabilitat de la propietat en el supòsit de dificultat financera.
Són també notòries les mancances de clarificació d'un model que sembla que ho empara tot, amb una discrecionalitat que qüestiona fins i tot la seva natura: varietats del tipus Barnaclínic –o d'elements privats dintre d'organitzacions públiques–, concursos totalment oberts a la iniciativa privada a la primària i/o amb compres directes a l'assistència especialitzada; consorcis avui en mans d'una sola administració, o fundacions –rebutjades en un cas i valorades en altres– front de societats mercantils, etcètera. Les incoherències i contradiccions del passat les va poder amagar un creixent finançament, mentre que la contenció/reducció present les fa emergir i les dota ara de transcendència política davant l'opinió pública.
La història d'èxit del sistema sanitari català no l'hauria de poder arruïnar la necessitat de fer-ne crítica. El problema és que la visualització dels assoliments, feta des de la política o de les patronals del sector, no té credibilitat. No llueix així ni el propi esforç en el retre comptes fet avui amb les centrals de balanços i de resultats, o del que puguin valorar organismes internacionals, si aquests es comuniquen per boca política. Cal pensar a donar sortida als valors del sistema per la banda de qui més credibilitat pot tenir: decisors clínics clau, professionals de prestigi, de la recerca, de l'acadèmia, i dels usuaris, no menystenint el que poden representar les associacions en aquesta direcció, que hauria d'exigir per a bé de tots que es limités la politiqueria sanitària i la contaminació de càrrecs polítics, que a molts nivells el sistema avui encara empara.
El criteri de representació segons el risc financer suportat no avala la presència de les administracions locals i d'altres fundacions ciutadanes a certs òrgans de govern. Una altra cosa és dotar la representació amb sensibilitat local. Així mateix no s'entén què fan en el consell de direcció de CatSalut sindicats i proveïdors. La via de descentralització de responsabilitats i transferència de riscos, on i quan sigui possible, ha de facilitar la creació de societats de gestió dels mateixos professionals, que són qui millor poden administrar la restricció pressupostària i afrontar raonablement les expectatives dels usuaris a efectes de racionalitzar les prestacions sanitàries d'una manera millor argumentada.
En aquestes hores extraordinàries cal continuar pensant com dotar de continguts les estructures noves per al manteniment i la millora del model sanitari català, pactar acords i desacords polítics i, des del sentit ciutadà, minimitzar les probabilitats que les circumstàncies ens portin als pitjors dels resultats.
