El Partit de Lil·liput

Durant molts anys va planar sobre el PSC una acusació, aleshores parcialment injusta, que caracteritzava els socialistes catalans com un simple apèndix del PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra. La idea venia del camp del catalanisme polític, òbviament, però era plenament compartida i difosa per la mateixa direcció –política i mediàtica– del socialisme espanyol. El PSC, a Catalunya, gestionava tots els ajuntaments de les ciutats grans i feia una oposició moderada a CiU, però no era un actor real en la política espanyola, més enllà de mantenir una quota d'un parell de ministres quan governava el PSOE. PSC i CiU; el sucursalisme era l'altra cara del peix al cove de la política catalana. O sigui que hi havia dues putes i dues Ramonetes. Això, tenint en compte que les Ramonetes eren bastant putes.

Però la irrupció de les classes mitjanes en la política catalana ha trencat aquest mapa estable. Empesos des de baix, els convergents han hagut de reaccionar, fins al punt de deixar Duran Lleida en una soledat imprevista i patètica. Però el PSC s'ofega, falcat pel PSOE en el mateix punt de sempre, just on la marea ha pujat fins a inundar-ho tot. Aquestes eleccions municipals han deixat al descobert la realitat dramàtica del PSC, que ha hagut de recórrer a les llistes fantasma per aparentar que manté una implantació territorial que ha perdut, de cop, en molt pocs anys.

Ara el PSC només és el revers del PP. Un partit que ja és poc més que una conseqüència decadent del règim del 78, una organització que s'empetiteix mentre busca, com sigui, que no se li assequin les últimes fonts de diner públic que encara li queden dins de l'àrea metropolitana. I sí, al final el PSOE els ha matat perquè eren seus.