De faula

Visc en una casa on encara prevalen certs costums que no tenen cap mena de lògica ni sentit. El cas de l'oli, per exemple. Tenim la sort de pertànyer a un territori on anem sobrats d'olives i, és clar, d'oli. En tirem força als ous ferrats, hi fregim peix, patates, i en les amanides no l'escatimem pas. En moltes cases hi ha uns pots per guardar el que sobra, un amb un anagrama o la paraula peix i l'altre amb el de carn. No cal dir que en la majoria de casos el sobrant acaba a l'aigüera o al contenidor corresponent, en el cas dels ciutadans més responsables. El que resulta absurd és que després de tanta disbauxa hi hagi el costum de posar la botella de cap per avall quan és buida per aprofitar fins a la darrera gota. No em puc estar de veure-hi una analogia amb els temps que estem vivint. Després d'anys de beure a raig del dipòsit, el van deixar de cap per avall perquè sobrevisquem amb quatre gotes. Van capgirar la faula de la cigala i la formiga obviant-ne l'arribada de l'hivern. És, sense deixar la fabulació, com si allò de la guilla que està a l'aguait de les ovelles i el gos a l'aguait de la guilla hagués acabat amb una aliança dels carnívors contra els herbívors. Penso que això ho van imposar els radicals liberals representats per Thatcher i Reagan que van desvincular els governs de les entitats financeres, donant així el tret de sortida de la carrera de gossos (amb el permís del senyor Isop, Lafontaine i Samaniego, que E.P.D.) que ens ha menat on som. A mi la veritat és que les entitats financeres no em desperten cap llàstima, però reconec que elles feien la feina que els pertocava, el que els manaven, remenant els pastissos amunt i avall i quedant-se'n un tros cada vegada.

L'altre dia vaig mirar per televisió la pel·lícula Margin Call, en una escena de la qual el personatge de financer que interpreta Jeremy Irons li diu, més o menys, a un dels seus analistes que té escrúpols, que no s'ho prengui malament, que al cap i a la fi només són diners, “cromos amb un retrat”, i que fan la feina de distribuir-los i remenar-los perquè la gent no s'hagi de matar entre ella per menjar. Podria ser cert, però es va descuidar de nomenar un element important, el de la justícia. Una idea, un objectiu, que m'agrada pensar que acabarà imposant l'home bo en l'inacabable camí de l'evolució. I és que qui no es consola és perquè no vol.