Terratrèmol britànic

Tot va anar molt de pressa divendres al matí a la Gran Bretanya. Mentre l'escrutini anava avançant i es preveia que la victòria de David Cameron era inevitable, els tres líders dels partits perdedors anunciaven la dimissió. Gran desfeta de laboristes, liberaldemòcrates i UKIP. I una victòria inesperada, inèdita, dels nacionalistes escocesos de l'SNP, que obtenien 56 del 59 escons que Escòcia envia a Westminster en les eleccions generals.

La demoscòpia s'havia equivocat. Els analistes, també. David Cameron sortia en cotxe cap al palau de Buckingham per dir a la reina Isabel que tenia una majoria per formar govern. Havia aconseguit el millor resultat del partit conservador des del 1992, una majoria absoluta que no l'obliga a demanar ajut a altres formacions. En menys de mitja hora tornava a Downing Street i feia el clàssic discurs de la victòria. Són tradicions anacròniques que adornen la antiquada política anglesa. Però darrere aquestes celebracions simbòliques i envellides pel pas de la història s'hi troba el sentit més pràctic de la cultura política britànica. En pocs dies es formarà govern i ben aviat el país tornarà a funcionar passades les dramàtiques hores que han produït uns resultats tan inesperats.

S'havia pronosticat que de les eleccions de dijous en sortiria un parlament ingovernable. Doncs no. Els britànics han entregat una majoria absoluta a un partit que ha presentat uns resultats econòmics positius i ha agitat la bandera de la unitat nacional britànica fent creure que si els laboristes podien fer una aliança amb els nacionalistes escocesos portarien el país a la destrucció. Cameron ha obtingut una majoria de quatre diputats. És important però no suficient perquè, a diferència d'altres tradicions polítiques europees, la dissensió és normal dintre de tots els partits. Ed Miliband, Nick Clegg i Nigel Farage han plegat perquè si no el seu partit els hauria fet fora. Admirable cultura política.

Els conservadors hauran d'arribar a pactes amb altres formacions perquè en els cinc anys que queden fins a les properes eleccions tenen dos problemes que no podran afrontar en solitari. El primer i més important és el terratrèmol que s'ha produït a Escòcia. Mai s'havia previst que un partit nacionalista (SNP) guanyés tots els escons menys tres de la nació escocesa. Als anys noranta el thatcherisme que va fer estralls a les classes treballadores de Glasgow i altres indrets industrials va resultar en una expulsió de polítics conservadors que ha durat fins avui.

El torn els ha tocat ara als laboristes, que rebien sistemàticament més de 50 diputats de les terres escoceses. Penso que aquesta devastadora desfeta del labour té dues causes principals. La primera s'hauria de situar en la campanya del referèndum d'independència del 18 de setembre en què els pesos pesants del laborisme van fer campanya en contra del sí, que es va quedar a deu punts dels partidaris del no a la ruptura. La segona és la política de la líder de l'SNP, Nicola Sturgeon, que ha fet una campanya social demòcrata situant-se un xic a l'esquerra dels laboristes i, alhora, enlairant la causa de la independència. No com a únic objectiu, però sí com una estratègia que permetrà aconseguir-la més fàcilment amb una forta presència política a Londres i, per tant, també a Brussel·les.

Escòcia és avui una nació amb un sol partit. Amb 45% dels vots van perdre el referèndum del setembre. I ara amb un 50% s'han quedat amb la pràctica totalitat dels diputats que envien a Londres. Les coses no seran fàcils ni senzilles. Però haurà de transcórrer molt de temps fins que els conservadors i els laboristes tornin a tenir una representació significativa a Escòcia.

L'altre gran repte de Cameron és el referèndum que ha promès convocar el 2017 per definir si Gran Bretanya es queda o marxa de la Unió Europea. Es pretén negociar un nou tractat que serà sotmès a un plebiscit. Cal tenir en compte que des de Macmillan (1963) fins avui la política europea condiciona, inquieta i desestabilitza els governs britànics. No tots els conservadors són antieuropeus. Ni els laboristes ho són i menys encara els liberaldemòcrates.

De les eleccions del dia 7 en surten dos partits victoriosos i tres de derrotats que hauran d'escollir els respectius nous líders properament. El país està trencat políticament. El sud és conservador, amb algunes taques laboristes, però al nord de l'antiga Ànglia hi ha una gran taca de color groc que pot exigir més autogovern i, eventualment, convocar un nou referèndum d'independència. El que ha passat a la Gran Bretanya els últims dies tindrà inesperades repercussions a Anglaterra, Escòcia i Europa. Tot i la victòria clara de Cameron, el Regne Unit ha entrat en una nova dinàmica per la via de les urnes.