Avui s'aixeca el teló: inaugurem!

Va ser cap a finals dels setanta quan els alcaldes –i altres primeres autoritats– començaren a inaugurar l'Exposició. Fins llavors, perquè no hi donaven importància o perquè els promotors i realitzadors no eren del seu gust, no hi assistien. El renom que va agafar amb el trasllat a Sant Domènec –i les presumptes eleccions– obriren nas i ulls de les citades autoritats i poguérem fer-ho amb cerimònia inclosa. Ens visitaren personatges de Barcelona i, fins i tot, de Madrid. Els polítics, amb algunes excepcions, no fan aixecar el cul de la rutina de ningú. Encara que la visita i l'admiració siguin sinceres. I hom ho trobi bé, en el fons, queda el dubte de si és o no és sincer, l'obligat discurs.

L'any passat, el president Artur Mas, acompanyat de la seva esposa, va inaugurar l'Exposició amb naturalitat i ofici. Lloar una obra que no s'ha vist en absolut requereix imaginació i prudència. Gairebé tots els assistents a l'acte –exceptuant els polítics de torn– l'havien vist créixer durant la setmana i vint, trenta o quaranta exposicions anteriors més. En qualsevol cas, el que importava era la seva presència, pel que representa i significa. La seva esposa, en canvi, l'havia visitat amb unes amigues i el que redacta l'article, que els va fer de guia. Un dinar en un guardonat restaurant gironí va rematar una visita de la qual em parla quan ens trobem. Durant els anys 80, el seu partit em va demanar fer d'amfitrió del seu president, Manuel Fraga. No em va agradar gaire, però hi vaig accedir. Empresarialment el coneixia, no políticament. Va sortir admirat de l'Exposició i satisfet d'haver vingut. No pas alguns gironins, que em mantejaren sense pietat. “No ho faré més!”, vaig dir. Coses que passen!