El nostre Killybegs

Killybegs és Irlanda. La miserable Irlanda de la fam, de l'opressió, de la ràbia, de l'odi, del sacrifici, de la lluita, de la fred, de la desesperació, de la sang, de l'alcohol, del fum de tabac, del patriotisme absolut, de la llengua que es fon entre els dits, de la religió dels vells creients i dels joves ateus, de la traïció. Killybergs és la violència: a casa i al carrer. A l'aire que es respira, a la pluja persistent, al vent.

Ara que ja ha passat Sant Jordi i ja heu comprat el llibre de compromís, perquè toca, per amistat, per regalar, per si un dia... ara us recomano un llibre de debò, un text dels que marquen època, que cal haver llegit i potser rellegit per tenir alguna idea del que va ser la guerra d'alliberament irlandesa contra la dominació britànica. Retorn a Killybergs, de Sorj Chalandon, que he llegit en traducció del francès de Josep Alemany.

Chalandon, periodista d'origen tunisià, ja havia estat guardonat amb el premi Albert Londres pels seus articles sobre el conflicte d'Irlanda del Nord. De manera que estava amarat del tema. No li conec obra anterior, que veig llarga i reconeguda, però diria que per servir-nos la història ha hagut d'inventar-se un estil narratiu propi, original, directe, ric, contundent, potser esclatant, definitiu, clar. Sembla com si Sorj ens expliqués el que va passar assegut en un pub irlandès, potser amb la veu una mica exaltada per la cervesa, enriquida amb dosis d'alcohol de més graduació. Se li entén tot: el que diu i el que no diu. Ell esdevé la història a través de la paraula.

Li pregunten a un dels protagonistes: tu ets anglès? I ell respon: no, al contrari.

He pensat avui en la novel·la de Chalandon tot sentint notícies de la campanya electoral, dels polítics d'aquí i dels polítics d'allà. La xerrameca habitual, les frases fetes, la demagògia obligada, el recargolament de les idees per dir blanc sense deixar de dir negre. Els polítics que, tots, treballaran per Catalunya, pel nostre bé, pel futur del país, pels nosaltres i pels nostres fills. Gent d'aquí, de tota la vida; gent de fora; gent que no vindrà mai si no és de vacances; gent que cobra per dir el que diu; gent que no dirà mai el que pensa, si és que pensa alguna cosa... Tots fent el soroll just perquè no sentim el que hauríem d'escoltar: la veu del sentiment, del ventre, de les entranyes. La mica de veritat que tots duem al cor.

Abans de començar la seva història, Sorj Chalandon reprodueix una frase copiada d'un mur de Belfast. Per mi, és una editorial per emmarcar, per gravar-la amb foc a la memòria. Perquè nosaltres fem una transició pacífica, cert, però lluitem durament contra un procés violent de molts anys. La frase és aquesta:

“Quan la destral entra al bosc, els arbres diuen: «mira, el mànec és dels nostres.»” Entesos?