Portabella «vs.» Puigcercós

Jordi Portabella acaba de fer una declaració solemne: en les eleccions per l'alcaldia de Barcelona, donarà suport a la candidatura que obtingui més vots. Podem imaginar-nos diverses raons per les quals s'adopta aquest criteri, però al final només n'hi ha una de principal: salut democràtica, higiene, sentit comú, diguin-li com vulguin. Hi ha normes que no estan escrites, malauradament, però que no pel fet de no estar escrites són menys d'obligat compliment o com a mínim de respecte. El suport a la llista més votada és una d'elles. La intel·ligent lectura de la voluntat popular, sense violentar-la i sense desfigurar-la a cops de despatx, és una norma no escrita que es va vulnerar en el primer i en el segon tripartit a la Generalitat de Catalunya i que es pagarà car. No només en termes de vots, sinó sobretot en termes històrics: ha quedat clar que hi ha un tipus de gent que només sap manar fent trampes. O, com a mínim, passant-se pel folre les normes del mínim sentit comú i arribant a pactes contra natura només per a la pròpia supervivència. Això es paga. I es pagarà.

Puigcercós no ha estat tan valent. No ha estat capaç d'admetre que el seu criteri és justament l'oposat, el de donar suport no pas a la llista democràticament més votada sinó a aquella que més li convingui. O a aquella que més perjudiqui el nacionalisme català majoritari, que ell creu que és el que li convé. Joan Puigcercós, l'artífex de tot el desastre que vivim des de fa quasi sis anys, ara és incapaç d'admetre que es va equivocar i ha perdut la seva última carta venent-se o més ben dit regalant-se per un absurd acord de finançament. Aquesta ERC ha perdut la seva última via de retorn i ara ja només queda aguantar la sentència. Però hi hauria una altra possibilitat, que és la que ha apuntat Portabella, i que consisteix a pensar en el futur en clau de correcció del tret. Mai més no fer cas omís de la lectura de la voluntat popular. Mai més menysprear el missatge del votant, agradi més o agradi menys. Quan una persona demana macarrons en un restaurant i li porten una amanida, té dret a estranyar-se i fins i tot a enfadar-se: després, si no hi ha més remei, pot menjar-se l'amanida. Però ep! Més val que l'amanida sigui excepcionalment bona. Tan bona que faci oblidar el desig de macarrons.

I quan no és així, que es preparin.