Keep calm
1974
El politòleg valencià Jaime Miquel fa mesos que insisteix que estem davant d'un canvi de cicle polític a Espanya motivat per la demografia. Del total del cens electoral, un 12% correspon al que anomena els nens de la guerra, els nascuts abans del 1939. Un 25% del cens correspon als nens de l'autarquia, nascuts entre el 1939 i el 1958, i que són els “oficials” de la Transició. Un 27% són els “reformistes”, els que ara tenen entre 42 i 46 anys. És a dir, els baby boomers dels seixanta, oberts al canvi. Però els nascuts a partir del 1974 i, per tant, educats plenament en democràcia, són ja un 35% dels votants. Una bossa de 12,3 milions d'electors que explica fenòmens com Ciutadans a Espanya, amb un líder nascut el 1979, i Podem, amb un cap de cartell nascut el 1978. Diu Jaime Miquel que s'acaba una política fracassada, dogmàtica i despòtica que ha durant trenta anys i que ha protagonitzat gairebé en solitari una generació que ha fet de tap. No li falta raó. El que caldrà veure és si l'oportunitat que signifiquen per a Espanya Ciutadans i Podem és la bona o no. Perquè massa sovint es mimetitzen en el PP i el PSOE i no semblen un canvi de veritat. Ho són en algunes coses. Ciutadans vol encarnar la dreta liberal que mai ha tingut Espanya. Podem vol ser l'esquerra reformista que el PSOE va devorar. Però el que desespera és que mantinguin la mateixa idea centralista i monolítica de l'Estat. Era d'esperar en el cas d'Albert Rivera, perquè Ciutadans neix, justament, com a partit antinacionalista català. Però que trenta anys de democràcia no hagin servit perquè les noves generacions encarnades en Pablo Iglesias defensin, sense amagar-se darrere la Constitució, un referèndum d'independència de Catalunya, és frustrant. I que, en canvi, en lloc de recórrer a la ciència, faci política per no defensar la unitat del català, és desesperant. I confirma que no hi ha remei perquè a cada banda s'han creat mites irreconciliables.